La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Pere Tena

Celebració cristiana, harmonia i veritat

Col·lecció Emaús 151

Centre de Pastoral Litúrgica

Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235. Wa 619 741 047

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-177-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

Ho recordo com si fos ara. Era un matí de diumenge. Els estudiants del nostre curs del Seminari de Barcelona teníem un dels recessos programats aquell any. Aquell recés dominical ens el va introduir Mn. Tena. Altres vegades havia vingut a alguna sessió formativa de cap de setmana, per exemple una sobre la Litúrgia de les Hores. D’aquell diumenge de recés el que recordo especialment és el comiat de Mn. Tena: un cop fet el servei que se li havia demanat, ens va dir que se n’anava a celebrar la missa, tot emfasitzant com n’és de bonic ajudar la gent a pregar i a celebrar.

Aquest comentari expressa molt bé qui era i com vivia el seu ministeri presbiteral ‒i, més endavant, episcopal‒ Mn. Pere Tena. Un comentari que explica, també, la seva actitud com a professor, que transmetia alguna cosa més que coneixements, que volia formar persones al servei de la comunitat, posant l’accent en el contingut del que celebrem i sempre tenint present el Poble de Déu congregat per l’Esperit Sant.

En ocasió del 50è aniversari de la revista Missa Dominical del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona posem a l’abast dels lectors un recull dels molts articles que Mn. Pere va escriure en aquesta revista que, com ell expressava respecte del seu propi ministeri, va néixer i continua estant al servei de la gent que prega i celebra la seva fe, especialment en la missa dels diumenges. MD pretén sempre això: ajudar el Poble de Déu a celebrar l’Eucaristia, a pregar, a trobar-se amb Aquell qui ens convoca. En més d’un dels articles aquí recollits l’autor –que va ser un dels fundadors del CPL i en va ser president– fa referència al que pretén MD: «La finalitat bàsica de Missa Dominical és la d’ajudar a la qualitat de la celebració»; «la primera preocupació d’aquesta publicació és servir els humils servidors de la missa dominical: ajudar les comunitats cristianes, i en primer lloc els seus pastors, perquè la celebrin i la visquin com el moment indispensable i el pern de tota la vida eclesial».

La selecció d’articles que podreu llegir (o rellegir) en aquest llibre recuperen moltes de les qüestions que Mn. Tena posava sovint a ministres i comunitats. En llegir aquestes interpel·lacions caldrà tenir present l’esperit positiu i la bonhomia amb què les feia. Ell reconeixia que «fer una observació sobre una determinada opció pastoral resulta normalment molt difícil». Tanmateix, ell les feia, i sempre amb un somriure bonhomiós que ajudava a entrar en diàleg. Llegim-ho, doncs, amb el mateix esperit positiu.

Josep Maria Romaguera Bach

Comunicació

Moltes vegades es parla de problemes de comunicació que sorgeixen a l’interior de l’assemblea litúrgica. És una qüestió important, i els problemes són innegables. Tota reflexió sobre el tema és benvinguda. Per això em sembla que pot ésser una contribució proposar unes preguntes molt senzilles, però alhora fonamentals: ¿a qui s’adreça el sacerdot en les seves intervencions orals, durant la celebració?

Els destinataris de les intervencions del sacerdot són habitualment dos: l’assemblea i Déu. Una bona part del temps, el sacerdot s’adreça a l’assemblea: la predicació, les salutacions, les monicions. En tota la resta de la celebració, el sacerdot s’adreça a Déu: «Senyor, Pare sant, Déu omnipotent i etern...!».

Hi ha un altre moment en el qual hom s’adreça a l’assemblea: les lectures bíbliques. Però en aquest cas, la intervenció dels lectors està al servei de la Paraula: Déu parla al seu poble (SC 33).

Aquesta classificació tan òbvia és un punt de partida per al sacerdot, i també per valorar la «veritat» de la comunicació. Confondre un destinatari amb un altre converteix en problemàtica la comprensió del que es diu. Per això, en una acció pública ha de quedar molt clar el destinatari; al contrari, sorgeixen dificultats que en si mateixes no haurien de sorgir.

L’assemblea té dret que el sacerdot li parli de manera intel·ligible. I el sacerdot té el deure ministerial de comunicar-se amb l’assemblea. Però l’assemblea ha de poder percebre les ocasions en les quals el sacerdot parla amb Déu. I el sacerdot té el deure ministerial de parlar realment amb Déu, és a dir, de pregar. Afegim: en les pregàries presidencials, començant per la pregària eucarística, el sacerdot té el deure de pregar «davant» l’assemblea, assumint alhora la seva representació, cosa diversa de parlar a l’assemblea.

Restar convençut que cal pregar intensament davant l’assemblea com a president, és si més no igualment important que saber comunicar a l’assemblea. Cada cosa ha de cercar la seva «veritat».

(1991, número 7)

La bellesa de la celebració

Ja sé que la participació litúrgica ha d’ésser una gran professió de la fe, i que ha d’ésser viva, participada, inculturada... Però no hauríem d’oblidar que també cal que sigui bella. I potser la bellesa serà precisament el resultat de totes les altres característiques harmònicament conjuntades.

Parlar de bellesa és entrar en un terreny difícil, perquè sovint passem a confondre-la amb allò que ens agrada. I val a dir que el fet, per exemple, que a hom li agradi més la basílica de Sant Pau Extramurs, a Roma, que la de Sant Pere al Vaticà, no el pot portar fins a la negació de la bellesa d’aquesta última.

A les celebracions pot passar quelcom semblant: deixar-nos guiar massa per allò que ens agrada o per a nosaltres fa bonic. Ens pot agradar cantar uns cants més que uns altres, revestir uns ornaments més que uns altres, preferir un estil a un altre, usar uns instruments musicals en lloc d’uns altres, allargar-nos en uns moments més que en altres... Però perquè hi hagi bellesa caldrà sempre una referència objectiva a la identitat de la celebració, a l’harmonia de les parts, a la qualitat de les coses que s’utilitzen, a la justesa de les paraules que es diuen, a la intensitat de l’ambient que es crea...

Preparar la celebració des d’aquesta perspectiva no és un treball indiferent. I demana precisament aquest sortir del que ens agrada per analitzar amb seriositat si correspon a la veritat de la celebració, al sentit dels ritus i dels textos, a l’harmonia interna i, per damunt de tot, demana la contemplació orant dels continguts de la celebració, d’allò que el Senyor vol fer en i per a la seva Església, per a una comunitat o per a un fidel concret. Seria efectivament un error creure que la bellesa d’una celebració pot aconseguir-se sense cura primordial d’allò que és el seu perquè bàsic, com si es tractés només d’una mise en scène.

¿I la simplicitat? Cap objecció, en principi, per la simplicitat. Però també aquí cal distingir entre simplicitat i simplificació. ¿I la pobresa? Tampoc aquí cap objecció: res no oposa la pobresa a la bellesa, mentre la primera no sigui degradació i/o la segona luxe.

(1991, número 11)

¿Temps de dansar?

Escric sota l’impacte encara d’un reportatge de la televisió sobre la vida religiosa a Austràlia. El testimoniatge catòlic consistia en una missa carismàtica, durant la qual, com a «plat fort» de la festa, una dansaire, revestida amb quelcom molt semblant a una casulla, es dedicava amb tot l’entusiasme a acompanyar amb gestos que considerava adients els cants de l’assemblea, i els diversos moments de la celebració. No fa gaires dies, havia arribat d’Alemanya una revista en la qual es presentaven fotografies de quelcom semblant. Aquest matí, algú m’ha preguntat si dansar durant la missa estava prohibit en algun document oficial.

Gràcies a Déu, no és aquesta la pràctica habitual en les nostres esglésies, però és simptomàtic que aquesta pràctica existeixi, i que fins a cert punt s’estengui. Potser algú està pensant que és «l’últim crit» de la participació activa, o del sentit de festa, etc.

La pregunta que aquests fets –l’esmentat, i altres del mateix estil– em suscita és molt senzilla, i alhora fonamental: ¿què creuen que és la litúrgia de l’Església, els promotors d’aquestes iniciatives?

El locutor de la televisió, comentant el reportatge, deia que la dansaire havia centrat l’atenció de l’assemblea. No em costa gens d’acceptar-ho; més encara, penso que aquest deu ésser precisament l’objectiu, altrament no s’explica la seva actuació. La dansa, en aquest cas, vol tenir una funció expressiva, però també impressora: d’alguna manera, es converteix en l’intèrpret de l’assemblea, i en la promotora de les seves actituds. Però el problema és precisament aquest: si la dansa està al centre de l’atenció, ¿què en fem de la Paraula i de l’Eucaristia, i del sacerdot que representa Jesucrist? Els gestos sacramentals, el ritual dels ministres i del poble, ¿amb quin dret queden suplantats per un membre de l’assemblea que fa la seva expressió corporal?

Segurament que no falta qui considera que això és bo, perquè aconsegueix emocionar l’assemblea. El reportatge mostrava, en efecte, rostres amb llàgrimes furtives... Però, ¿es tracta precisament d’emocionar sentimentalment, en la litúrgia?

Potser algú dirà que hi ha moltes coses pitjors que aquesta en les nostres litúrgies. Però, sigui com sigui, això no correspon pas al sentit de la celebració, per molt modern i emocionant que pugui resultar...

(1991, número 15)

«Missa Dominical» i la missa dominical

La finalitat bàsica de Missa Dominical és la d’ajudar a la qualitat de la celebració. De publicacions com aquesta n’hi ha a tot arreu, en l’Església, i són benvingudes. Encara que no es tracti ara d’establir comparacions competitives, crec que es pot considerar que la nostra «Missa Dominical» té un lloc merescut entre les més completes. Un esforç, doncs, gens menyspreable.

I, heus aquí que, al costat d’aquest treball meritori general, les enquestes que, també una mica a tot arreu, es van fent sobre la participació a la missa dominical, van marcant inexorablement un descens. Més encara: l’anàlisi d’aquestes enquestes porta a constatar que creix el nombre de fidels que consideren que és igual pregar a casa que anar a missa, i que això no representa cap problema (en una enquesta recent a Montreal pensa així el 79,3 per cent, i en una enquesta a Itàlia, sobre un total de 10 coses importants per a un cristià, el primer lloc l’ocupa la pregària –el 23,6 per cent– mentre la missa dominical ocupa el sisè –7,5 per cent–): «Ens encaminem cada vegada més, diuen a Montreal, vers un cristianisme sense pràctica sacramental regular».

Penso que la situació entre nosaltres és també aquesta, o molt semblant. Massa cristians, àdhuc entre els qui es consideren més compromesos, manifesten un interès molt relatiu vers la participació dominical a l’Eucaristia. I no cal dir que és freqüent trobar qui assegura que només va a missa quan ho sent.

I nosaltres, que ens preocupem de la qualitat de la celebració, ¿no haurem de reaccionar fortament davant d’aquesta realitat? Però, ¿com?

Ara mateix penso dues línies de conducta que em semblen bàsiques:

La primera, no perdre ocasió per reafirmar la urgència interna i la voluntat mateixa de Jesucrist que els fidels celebrem l’Eucaristia. I la força de la tradició apostòlica del ritme setmanal, dominical. No és una qüestió «superada», ni condicionada al «sentiment». És, a la llarga o a la curta, la condició mateixa per continuar essent cristià. Cal que el nostre mestratge sigui inequívoc en aquest punt.

La segona, continuar amb l’esforç de qualitat, amb una orientació ben precisa: que la missa dominical resplendeixi en allò que només ella pot donar. I això és precisament el memorial del Senyor. El trobar-se junts, la predicació, la mateixa Paraula de Déu, la pregària individual i col·lectiva, són elements a cuidar, però l’originalitat està en el fet que tot això sigui centrat en l’Eucaristia, en el Senyor present i operant, en la seva Pasqua. En aquest punt, la feina no està pas acabada.

(1992, número 1)

Solemne i cordial

Llegeixo a Missa Dominical el resum d’una reunió dedicada a revisar la celebració de la missa del diumenge, i m’aturo en una qüestió: ¿escollir entre una missa més solemne i una missa més cordial? I m’interrogo, sense cap ànim polèmic: ¿són realment contradictoris entre si, aquests adjectius? Perquè, en realitat, un es refereix al desenvolupament ritual de la celebració, mentre l’altre a l’estat d’ànim, i això són, de per si, dues coses diverses que no s’exclouen ni s’inclouen. En efecte: una missa sense cap solemnitat pot ésser una missa molt distanciada cordialment de l’assemblea, i al contrari, una missa amb un gran convenciment de comunió i participació pot ésser una missa molt solemne.

Aleshores, ¿què entenem per solemne i què per cordial?

Solemne, ¿vol dir presència d’elements festius i distintius, amb cant adient dels ministres i de l’assemblea, ús de l’encens, lectures dignes, cant del salm responsorial propi, pregària eucarística subratllada pel cant del començament i del final de les aclamacions, etc....? Oh, si els fidels trobessin sempre misses solemnes així, els diumenges! Una altra cosa no seria la solemnitat prevista en el Missal.

Cordialitat, ¿vol dir sentit profund, per part del sacerdot, d’estar presidint en nom de Crist la reunió dels germans, acollint-los i estimant-los sincerament com a tals, promovent la seva unió mútua en l’Esperit, cercant de fer-los arribar allò que Crist vol donar-los, i d’orientar i assumir la seva pregària i acció de gràcies –participant de les seves alegries i de les seves angoixes– fins a la presència del Pare de tots, per Crist? Cap sacerdot hauria d’arribar a la celebració de l’Eucaristia sense tenir i promoure aquesta cordialitat.

Però, si «cordialitat» vol dir fer una celebració simpàtica d’estar per casa, o l’efusió de la pròpia subjectivitat sobre l’assemblea, i solemne vol dir barroc, enfarfegat i encarcarat, aleshores cap de les dues coses són lloables i desitjables, i hom no sabria dir quina de les dues és pitjor. Perquè una missa solemne en sentit negatiu es limita fàcilment a quedar-se en un espectacle, i una missa cordial, també en sentit negatiu, es converteix en quelcom indigest per als qui no sintonitzen amb la particular cordialitat del celebrant.

Tant de bo, doncs, aconseguim que les misses dominicals siguin sempre i alhora solemnes i cordials de veritat!

(1992, número 5)