La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Joaquim Gomis

Celebració cristiana, el nucli de la vida

Col·lecció Emaús 152

Centre de Pastoral Litúrgica

Director de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235. Wa 619 741 047

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-178-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

Trobareu en aquest llibre un conjunt de vuitanta-tres comentaris breus de Joaquim Gomis sobre temes relacionats amb les celebracions cristianes, amb l’objectiu d’ajudar a fer que siguin més properes a la gent que hi participen i a la seva vida, i que siguin, també, més amables. Uns comentaris escrits amb el seu habitual estil àgil, ple d’intuïcions, incisiu, bon coneixedor d’allò de què parla, i amb un llenguatge sense complicacions ni giragonses.

El dia del seu enterrament, el 22 de desembre de 2013, a l’església de Sant Just Desvern, el bisbe Pere Tena, que moriria també just un mes i mig després, va recordar a l’homilia aquell passatge de l’Apocalipsi en què una veu forta com un toc de trompeta li diu a Joan: «Escriu!» (Ap 1,10-11). I comentava que al Joaquim Gomis també una veu forta li havia dit en un determinat moment: «Escriu!». I el Joaquim s’havia posat a escriure i no havia parat de fer-ho fins a la seva mort.

És aquesta, certament, una bona descripció de l’aspecte més visible de la tasca que el Joaquim ens va deixar: els seus escrits. Però no només ens va deixar això. Podríem parlar de la tasca de vicari a Sant Just Desvern, encara ara recordada, i de tot d’altres activitats no tan visibles com els escrits. De totes elles, la més rellevant, sens dubte, va ser la seva activitat organitzadora en el Centre de Pastoral Litúrgica, al costat de Pere Tena, per consolidar-lo com a entitat, i la fundació de la publicació Missa Dominical l’any 1968, per ajudar en la posta en marxa de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II i que ara, cinquanta anys després, continua sent una eina gairebé imprescindible en moltes parròquies.

Joaquim Gomis va néixer a Barcelona el 1931. Va entrar al seminari i va ser ordenat capellà el 1957. Va ser vicari de Sant Just Desvern i després va anar a estudiar a Salamanca i a Roma, on va poder viure l’entusiasme dels inicis del Concili Vaticà II. De retorn a Barcelona, va concentrar la seva activitat sobretot en el Centre de Pastoral Litúrgica, alhora que col·laborava a la revista El Ciervo i després també a Foc Nou, i esdevenia un dels millors cronistes de l’actualitat religiosa. El 1992 es va casar amb Montserrat Obiols i va continuar actiu en els mateixos camps on havia estat present fins aleshores, fins que va morir, a Sant Just, el 21 de desembre de 2013.

Aquest llibre que teniu a les mans és un dels molts fruits de la seva obediència a la «veu forta» que li va encomanar la missió d’escriure. És el recull dels articles publicats, des de 1991 fins al 2010, a la secció «Última pàgina» de Missa Dominical, una secció en què s’alternen diversos autors comentant lliurement temes i aspectes bàsicament relacionats amb la pastoral litúrgica. Entre els altres autors que també hi escriuen o hi han escrit cal assenyalar sobretot Pere Tena, Juan Martín Velasco i Xabier Basurko, dels articles dels quals se n’ha fet també un recull en forma de llibre en aquestra mateixa col·lecció. En el del Joaquim, però, hi hem afegit al final els set articles que va escriure per al «Davantal» de Missa Dominical, quan el 2010 va canviar la col·laboració a l’«Última pàgina» per la del «Davantal». Per cert que, l’últim d’aquest articles, dedicat significativament al papa Francesc, es va publicar ja després de la seva mort. La publicació d’aquests quatre llibres ha estat una de les maneres de celebrar els cinquanta anys de la creació de Missa Dominical, i de difondre més àmpliament el pensament que en matèria litúrgica ens han ofert aquests autors, un pensament que ajuda a mirar cap al futur en aquest aspecte de la vida cristiana tan rellevant com és la celebració de la fe.

Per ajudar el lector o lectora a situar-se a l’hora de llegir aquests comentaris, caldrà recordar que la revista Missa Dominical és una publicació adreçada sobretot als capellans, de manera que una part dels comentaris que aquí publiquem estan escrits pensant en primer lloc en ells. Per exemple, a l’hora de parlar de diversos aspectes sobre l’homilia. Però això no treu que puguin ser igualment interessants i útils per a qualsevol lector laic o laica: darrere qualsevol reflexió sobre la tasca eclesial, ni que sigui específicament la d’un sector concret de l’Església, es transmet sempre una manera d’entendre la fe, la celebració i la vida cristiana que afecten a tots els membres de la comunitat.

I tot, com resumia a vegades el mateix Joaquim, per acostar-nos més a Déu, per ajudar-nos a anar endavant, per donar-nos esperança, i per animar-nos a viure, cadascú en el seu lloc, compromesos amb els nostres germans i germanes i amb el nostre món.

Josep Lligadas

Consumisme

Ja en les darreres jornades de les festes nadalenques, en una reunió familiar, sorgeix una queixa en la conversa. Surt de diferents boques –de diferents cors–, fruit d’experiències també diferents. El queixós interrogant és: ¿per què en força homilies, durant aquestes festes, se’ns ha renyat acusant-nos de consumisme?

Les celebracions nadalenques han quedat ja enrere, però és possible que no sigui en va anotar algunes de les opinions que varen sorgir en aquella conversa familiar. Per exemple:

• quan l’homilia adquireix com a to dominant el de reny –es renya la societat en abstracte, però els qui som allí som societat en concret i per això ens sentim renyats–, l’oient no en treu cap profit. L’homilia ha d’ajudar, no aclaparar;
• (des d’una boca/cor jove): Em vaig sentir com un infant renyat pel mestre o la senyoreta; tens ganes d’aixecar-te i d’anar-te’n perquè tens la impressió que el sacerdot s’aprofita del teu obligat silenci per desfogar algun mal humor;
• (des de l’intel·lectual de la família): El consumisme és un mal estructural de la nostra societat, fruit inevitable del fet que estigui basada econòmicament en la llei del mercat; criticar l’individu per consumista sense posar en crisi aquesta llei econòmica és culpabilitzar-lo inútilment.
• (veu femenina): Prou dura que és la vida de cada dia perquè, a sobre, no es comprenguin aquestes petites compensacions de comprar-te tal o tal altra cosa; si hom es passa –i a vegades ens passem– és molt més eficaç com a advertiment anar al caixer automàtic per comprovar el saldo que no pas el sermó del capellà;
• (del membre de més edat): Em va doldre pensar que en aquella església hi havia gent que viu d’una manera molt senzilla –gent gran, per exemple– i que probablement en aquests dies hauran fet alguna petita despesa «consumista»; em va semblar injust que el sacerdot, en el seu despistament generalitzador, els critiqués el seu innocent i sa consumisme.

Malgrat tot, també es va portar l’experiència d’altres homilies positives (per exemple, una del diumenge abans de Nadal: «probablement estem arribant una mica distrets –entre tants afanys– al Nadal. Però no ens preocupem: més important i més fort és el do de Déu que ve a nosaltres...»). I tots els reunits hi estigueren d’acord: fa més profit quan es parla del bé de Déu que no pas del nostre mal.

(1991, número 5)

Homilia i «Nova Cultura»

Quan la tarda del passat 6 de març l’arquebisbe de Barcelona, Ricard M. Carles, visità el CPL –en una visita plena de cordialitat– després de la informació que se li presentà sobre les activitats i les publicacions del Centre, la conversa amb els membres del CPL se centrà, especialment, en la problemàtica de l’homilia. Fou Joan Llopis qui suscità la qüestió i ja ell insistí en un aspecte que després subratllà l’arquebisbe Carles: és important –evidentment– el contingut de l’homilia, la seva fidelitat a la Paraula de Déu proclamada, també l’actitud espiritual del predicador i el seu coneixement dels assistents, el respectar el just lloc –i temps– de l’homilia a l’interior de la celebració, però tot això no significa oblidar l’indispensable que és saber dir l’homilia, saber comunicar. Allò que s’ha anomenat «l’art de l’homilia».

Precisament, a la recent encíclica de Joan Pau II Redemptoris missio –una encíclica que em sembla especialment important, sobretot en els seus primers capítols–, en parlar al número 37 de la gran importància dels mitjans de comunicació per a l’evangelització, el Papa assenyala agudament que no és suficient «utilitzar aquests mitjans, sinó que el repte és saber integrar el missatge en aquesta nova cultura creada per la comunicació moderna». «Aquesta cultura –afegeix– neix, més dels continguts, del mateix fet que existeixen noves maneres de comunicar amb nous llenguatges, noves tècniques, nous comportaments psicològics».

Diria que l’homilia, encara que tingui unes característiques pròpies, no pot abstreure’s de la realitat d’aquesta «nova cultura». Perquè és dita davant i per a qui és submergit en aquesta cultura creada per la comunicació moderna. Penso que la in-significància de força homilies és causada perquè són dites amb un llenguatge propi d’una cultura anterior, causada perquè no capten els «nous comportaments psicològics» dels que parla Joan Pau II.

Avui una homilia no pot ser impositiva sinó expositiva. Amb una exposició no tant lògica o de principis com narrativa (tornant a la teologia narrativa dels evangelis o de la mateixa Eucaristia). Redescobrint el valor de la paraula i de la imatge (nosaltres que venim d’una Paraula que era imatge del Pare). Cercant –com el cerquen els mitjans de comunicació– un llenguatge i un capteniment psicològic ben proper, gairebé diria que de complicitat –cordial– amb els oients.

(1991, número 9)

El món laboral

Algú comenta: «És curiós que el món laboral amb prou feines ocupi lloc en les homilies, en les pregàries de les misses».

Món laboral significava, en aquest comentari, no tant la problemàtica social –la que és camp de la doctrina social de l’Església, que aquesta sí que surt més freqüentment– com el teixit de vida quotidiana que es desenvolupa en l’activitat laboral habitual de la majoria d’homes i de cada cop més dones. Tot aquest món que en vuit hores –més o menys– és un aspecte tan important de relacions, actituds, alegries i preocupacions, ambicions, o frustracions, un món de primera importància per a la majoria dels qui assisteixen a la missa dominical.

Vaig repassar –després de sentir el comentari– una sèrie de «pregàries dels fidels» que proposem a Missa Dominical i vaig haver de reconèixer que la queixa era ben fonamentada. És ben significatiu comparar l’abundor de mencions a un altre aspecte bàsic de la vida de tants homes i dones –la família– amb l’escassetat de mencions a l’àmbit laboral. I vaig pensar que una cosa semblant, potser encara més accentuada, passa en les famílies: ¿no és cert que és molt més freqüent –quan hom vol concretar, quan hom desitja aterrar a la vida real– de cercar aplicacions en l’àmbit de les relacions familiars o fins i tot en el de les relacions entre els membres de la comunitat o del poble/barri que no pas en l’àmbit de la vida del treball?

I no obstant sembla evident que, per a la majoria del personal adult que assisteix a la celebració dominical, gran part de la seva vida transcorre en aquest món del treball de cada dia. I que en ell, en aquest àmbit quotidià de tantes hores, no es pot col·locar entre parèntesi l’ésser cristià. Les relacions entre companys de treball –per exemple– amb els qui estan més amunt o més avall en l’escalafó de comandament –i de diner– són habitualment un element fonamental en la vida d’aquesta població «activa» que sembla oblidada en les nostres celebracions. O des d’una perspectiva més individual la il·lusió en alguns, l’ambició en d’altres, el pes aclaparador en bastants, també el simple avorriment en no pocs, sense oblidar el gust pel treball ben fet en molts, o tants aspectes de vida personal que es juguen en l’àmbit laboral i que són carn i sang de vida quotidiana, de vida cristiana.

Ara ve l’època de vacances i se’n parlarà en les nostres misses. Quan s’acabin, ¿no seria un bon propòsit no oblidar el món laboral?

(1991, número 13)

Reflexió pre-quaresmal

El P. Evangelista Vilanova escrivia recentment: «El problema bàsic del neoconservadorisme és que, sovint, les respostes que proposa són gairebé iguals a les respostes preconciliars, encara que degudament maquillades. El subjecte principal del seu discurs és l’Església, més que no pas l’Evangeli, o Déu, o Jesucrist. I, gairebé sempre l’Església resta identificada amb la “institució”, i aquesta pensa, parla i actua per la jerarquia» (cf. Rev. Esp. de Teologia 50,4).

I el cardenal Ratzinger, al Sínode europeu, acaba de dir: «L’Església ha de parlar sobretot de Déu. L’Església ha de preguntar-se si no parla massa de si mateixa mentre deixa a l’ombra l’anunci de Déu. El discurs de l’Església no ha de ser un anunci de dogmes i prescripcions, sinó un anunci del Déu que se’ns revela en Jesucrist».

Em sembla que més d’una vegada s’ha dit a Missa Dominical alguna cosa de semblant concretada al llenguatge homilètic: l’ús i abús de l’Església com a subjecte omnirrecorrent («L’Església ens diu... l’Església ens mana...»). Així es causa la impressió que el més important és el mitjà –l’Església– i no el missatge –l’Evangeli, Jesucrist– i com és llei bàsica de la teoria de la comunicació: «Tota hipertròfia del mitjà anul·la el missatge».

La història eclesial d’aquesta segona meitat del segle xx ajuda a explicar aquest fenomen. Si –com diu E. Vilanova– «les fonts disponibles autoritzen a concloure que Joan XXIII volia un concili de transició, és a dir, que fes passar l’Església d’una època postridentina a una nova fase de testimoniatge i anunci», de fet el Vaticà II se centrà a respondre a la pregunta formulada pel cardenal Montini/Pau VI: «Església, ¿què dius de tu mateixa?». I, al postconcili, si primer l’impuls portà a mobilitzar el poble cristià en l’afany de renovar l’Església, després l’impuls restaurador l’ha cridat a reafirmar l’Església. És a dir, sempre l’Església com a protagonista (encara que sigui amb la millor de les intencions).

En preparar la Quaresma, a tots –personalment i comunitària– ens serà útil veure-la com un camí de redescobriment i recentrament en la Bona Nova de Jesús que és l’anunci de l’únic Déu: el Pare.

(1992, número 3)

Narració i relació

Josep M. Rovira Belloso, en el seu recent llibre Societat i Regne de Déu –una molt suggerent reflexió cristiana sobre la situació de la fe en la societat actual–, en parlar de la importància del llenguatge narratiu com a llenguatge de la fe i de la celebració, diu: «La relació que tingué Jesús amb els seus contemporanis es fon amb la relació entre Jesús i els oients actuals. La xarxa de relacions del passat s’actualitza en una xarxa de relacions actual».

El Temps Pasqual podria ser ocasió per a fer un examen sobre si vivim així la nostra relació amb Jesús vivent quan escoltem la seva paraula (i si l’homilia ajuda a teixir aquesta relació). No és així quan ens servim de les paraules de Jesús com a confirmació dels nostres arguments o com a premisses teòriques a partir de les quals construïm el nostre discurs personal. En ocasions gairebé sembla que cedim a la temptació d’utilitzar les seves paraules com a pedres llançades contra els suposats adversaris (sense reflexionar sobre aquell interrogant de Jesús: «¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra?»).

Valorar i utilitzar el llenguatge narratiu –especialment el l’Evangeli– és el gran camí per tal que les paraules de Jesús –i els seus fets i les seves actituds– ens arribin i interpel·lin com el que realment són: elements d’una relació personal. Aleshores i també ara. El como si presente me hallare ignasià no és tan sols una actitud contemplativa sinó –especialment a l’interior de la celebració sagramental– una invitació a saber-se realment, amb realisme pasqual, relacionat amb Jesús, en un teixit similar al que es donava entre Jesús i els seus deixebles, entre Jesús i tota aquella gent –pecadors, marginats, malalts– que va conviure amb ell.

Com diu Rovira, sentir-nos implicats en els fets narrats ens duu a celebrar-los (la celebració és l’actualització, també relacional, del que és narrat). Més encara, d’aquesta relació oient i celebrant en neix l’impuls a caminar en el món com caminà Jesús. A teixir amb els nostres contemporanis l’estil i la pràctica de relació que visqué Jesús. La relació que ell continua teixint ara amb nosaltres.

(1992, número 7)

¿La gent?

Tot llegint el resum d’una sessió que organitzàrem al Centre de Pastoral Litúrgica sobre la problemàtica de la missa dominical, trobo una expressió força repetida: «la gent... (la gent arriba tard, la gent no està preparada, la gent...)». No és, certament, cap exclusiva d’aquest resum, d’aquestes sessions. És, crec, una expressió força típica, força habitual, en aquests tipus de reunions. N’hi ha prou d’haver assistit, per exemple, a alguna reunió d’algun equip o comissió de litúrgia parroquial per testimoniar-ho: també allà es repeteix que «la gent això..., la gent allò...».

No tracto de maximitzar l’expressió. És ben comprensible que l’emprem. Però gosaria proposar una reflexió estiuenca sobre un possible risc que hi pot haver sota aquesta expressió. El risc d’oblidar que darrere d’aquest col·lectiu «la gent» s’hi amaga una pluralitat concreta, real, de persones singulars i distintes. Que la missió de l’Església –per voluntat del Senyor– no té com a objectiu «la gent» sinó aquest home, aquella dona, aquest jove, aquell infant... o que si bé la celebració dominical reuneix una assemblea, no és «la gent» qui la forma sinó en Peret, el senyor Josep, la Marina, la Montserrat, en Gerard, etc. Cada un amb el seu nom, la seva vida, la seva història, les seves qualitats i els seus defectes.

Un amic sacerdot fou traslladat d’X a Z. X era una parròquia amb notable assistència dominical, amb un temple gran en què el president de l’Eucaristia quedava allà dalt, lluny. Z és una parròquia no menys nombrosa, però amb molta menys assistència dominical, amb un local/església de reduïdes dimensions on el president és proper i gairebé al mateix nivell dels assistents. El meu amic comentava: «Abans tenia la impressió que celebrava davant d’un públic informe; tenia la sensació que les meves paraules planaven sobre una multitud de caps sense rostre; ara veig rostres, gairebé noto la reacció, jo mateix em noto copartícip en una cosa que és de tots».

Sens dubte és justa la seva diversa reacció, però el que ha canviat és la seva situació. Perquè «la gent» que tenia davant a l’altra parròquia, a l’església gran, també tenia cadascú el seu rostre, les seves reaccions. Era ell qui no els veia, ell qui no les sentia.

(1992, número 11)