reading

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Juan Martín Velasco

Celebració cristiana, amb passió i esperança

Col·lecció Emaús 153

Centre de Pastoral Litúrgica

Director de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235. Wa 619 741 047

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-179-6

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

Amb motiu dels 50 anys de la revista Missa Dominical, apleguem en sengles llibres de la col·lecció Emaús les col·laboracions de 4 dels autors que en aquests anys han escrit en la secció «Última pàgina». Juan Martín Velasco és no només un d’ells, sinó el que durant més temps ho ha fet, concretament durant 25 anys. Va començar a l’inici de la secció, l’any 1991, i va continuar fins el 2016. Un total de 94 articles que recollim en aquesta publicació que presentem.

Juan de Dios Martín Velasco ha estat un prevere i teòleg significatiu, també un home clau de l’Església d’Espanya en els anys del postconcili i de la transició política, i encara feliçment actiu. Nascut a Santa Cruz del Valle (Àvila) el 1934, és prevere diocesà de Madrid, a la seva diòcesi va ser rector del Seminari (1977-1987) i director de l’Institut Superior de Pastoral (durant 16 anys). Doctor en Filosofia a Lovaina, va ser professor de la Universitat de Salamanca i de la Facultat de Teologia «San Dámaso» de Madrid, a més de donar cursos i conferències en altres centres acadèmics. Autor de múltiples llibres i articles, la seva especialitat ha estat la fenomenologia de la religió, i al seu voltant també tots els temes que empalmen el fet religiós amb la cultura actual i el món modern. En ell hi convergeixen un pensador de gran finor espiritual, un teòleg profund i competent, un esperit obert i en diàleg amb la societat contemporània, i un home de sensibilitat i fidelitat a l’Església. Evidentment tot això ha estat possible perquè Juan Martín Velasco ha compaginat sempre els seus estudis i la seva dedicació acadèmica amb les seves responsabilitats eclesials i el seu servei pastoral com a prevere diocesà (per cert, sempre en barris populars).

Tot aquest bagatge ha quedat reflectit en els seus articles a l’«Última pàgina» de Missa Dominical; fidel a l’esperit amb el qual es va crear aquesta secció, en la qual alguns autors reconeguts s’alternen expressant les seves opinions en una pàgina en la qual no hi ha temes prefixats. Així, veureu com Juan Martín Velasco ha parlat de litúrgia, certament, de temes relacionats amb la celebració de la fe; però sempre en relació amb la pastoral, tal com correspon a la revista on es publicaven aquest articles, i també amb la vida cristiana en el món actual. Així, ha parlat de la importància d’unes celebracions vives i participades, expressió de la vida de la comunitat, del llenguatge, de la seva dimensió de pregària i silenci, de les homilies, de la vivència de la fraternitat, del compromís que comporta la celebració… I més enllà de la litúrgia, ha parlat del fet religiós, de l’espiritualitat i l’experiència cristiana, de la secularització de la societat, de les comunitats cristianes d’avui, del laïcat, de l’Església i de la seva necessària renovació, de les implicacions de la fe en la vida, de la relació del cristianisme amb la cultura… I sobretot ha parlat, és clar, de Déu, de Jesucrist i de l’Evangeli! I tot amb aquells trets que abans destacàvem de la seva personalitat i del seu mestratge: profunditat teològica i espiritual, esperit crític i obert, atent a la realitat i a la gent d’avui, i alhora amb una gran fidelitat i amor a l’Església.

Un autèntic privilegi haver pogut comptar amb aquests escrits, que ens poden ajudar a tots a viure la nostra experiència cristiana i també la celebració de la nostra fe. Uns textos que fan pensar, però també pregar, celebrar i viure. Agraïm de tot cor el seu servei durant tants anys, com a teòleg, com a pastor, i també la seva valuosa i profitosa col·laboració amb Missa Dominical.

Xavier Aymerich, director de Missa Dominical

Crisi de la pràctica religiosa i celebració cristiana (I)

Tots els estudis recents sobre els comportaments dels espanyols posen en relleu la crisi de la pràctica religiosa que pateixen els encara molt nombrosos espanyols que es consideren catòlics. No fa pas massa temps, algú que coneix molt bé les dades resumia la situació dient que en els darrers quinze anys el nombre de catòlics no practicants a Espanya s’havia multiplicat per quatre.

Qui són, com viuen la seva vida cristiana, quina relació mantenen amb l’Església, en què creuen aquests que a les enquestes s’autodefineixen com a no practicants no resulta gens fàcil de precisar. Però sabem, gràcies precisament a aquestes enquestes, que els no practicants no són només cristians que deserten de les pràctiques del culte. Amb aquest nom es designen a si mateixes persones que mantenen una identificació cultural, social i tradicional amb el catolicisme i l’experiència de necessitats religioses més o menys vagues a les quals no sembla respondre-hi el cos de mediacions que l’Església ofereix com a normatiu en el terreny de la doctrina, el culte i la moral. D’aquí que els catòlics no practicants, a més d’haver-se allunyat del culte, donin mostres de patir un deteriorament considerable dels continguts de la seva fe i un distanciament molt notable en relació amb l’acceptació de les normes de la vida moral dictades per l’Església, que els duu a parar molt poca atenció i a donar molt poc crèdit a la Institució que la representa.

El nombre molt considerable d’aquests catòlics confereix al conjunt dels catòlics espanyols els perfils de col·lectius en crisi, mancat d’identitat i d’entusiasme que els creients tant lamenten i alguns no creients tant airegen per justificar l’escassa importància social que ells li atribueixen.

D’aquests catòlics se’n preocupen els projectes pastorals de les diòcesis quan, tot fent-se ressò de les preocupacions del Papa, proposen plans de nova evangelització. Però dels no practicants hauríem de preocupar-nos-en també els responsables de les celebracions litúrgiques a l’hora de preparar-les i presidir-les. Perquè molts dels no practicants han estat, potser fins fa poc, ocasionals o assidus membres de les nostres assemblees litúrgiques i potser sigui la rutina, la manca de vida, la manca d’interès o fins i tot de dignitat de les nostres celebracions, junt amb d’altres causes d’ordre sociocultural que convé no oblidar, el que els ha dut al seu actual allunyament. Perquè, a més, no mancaran ocasions en què per raons socials, familiars o culturals bastants no practicants habituals acudeixin a les nostres celebracions i en elles puguin tenir l’ocasió d’un retrobament amb celebracions vives que desvetllin el seu interès o, per contra, la confirmació que aquestes celebracions continuen discorrent al marge de la vida i no hi aporten res que sigui mínimament interessant.

(1991, número 6)

Crisi de la pràctica religiosa i celebració cristiana (II)

Resulta difícil trobar les formes de celebració que, d’una banda, s’avancin a la possible crisi de la pràctica religiosa dels membres de les comunitats cristianes i la previnguin eficaçment i, d’altra, atreguin i convoquin novament els qui considerant-se creients es veuen ja afectats per ella.

La primera condició per tal que les assemblees litúrgiques avancin en aquest sentit és anterior a la celebració mateixa. Fa referència a l’existència d’una comunitat cristiana que per la seva forma de creure i de viure doni testimoniatge de la bona nova de la qual viu. Una comunitat de cristians que confessa la seva fe i dona testimoniatge d’ella a través de la manera de viure evangèlica, servicial, esperançada dels seus membres, i que suscita sens dubte preguntes, desperta inquietuds que condueixen els allunyats a interessar-se pel secret que els anima i a desitjar de compartir-lo amb ells.

Però és evident que pocs mitjans hi ha més eficaços que una celebració viva i participada per dinamitzar i fer progressar la fe d’una comunitat cristiana i ajudar a posar-la en estat de comunitat confessant. Tot i que per a descobrir-ho és indispensable superar tendències individualistes molt arrelades en la concepció de la vida cristiana i prejudicis inveterats per als quals el culte és sobretot objecte de precepte i font de mèrits. És un fet que una comunitat en la qual es produeix una hemorràgia de membres que suposa l’allunyament de la pràctica religiosa fa temps que ha deixat de ser una comunitat atractiva i irradiant i que la millor manera de sortir al pas de la deserció dels que queden és la revitalització de la comunitat, per a la qual cosa la revitalització de les celebracions és un mitjà important.

Però, a més, en el fenomen de l’allunyament de la pràctica amb freqüència es fa present un afebliment de la fe original en molts casos per la manca de testimonis significatius, de notícies creïbles sobre Déu en el medi ambient dels qui el pateixen. I no hauríem d’oblidar a l’hora de preparar i realitzar les nostres celebracions que, viscudes amb cura, posades en relació amb el món i els seus problemes, les celebracions poden resultar tot un símbol, un sagrament inigualable de la Presència del Misteri que interpreti i provoqui la fe dels qui –potser per raons no religioses– es redueixen a assistir a elles. També d’una assemblea així es podria dir que si entra en elles un profà o un infidel és segur que caient rostre en terra adorarà Déu proclamant que «veritablement Déu està enmig de vosaltres» (1Co 14,25).

(1991, número 10)

Silenci sobre l’essencial. Silenci per a l’essencial

Fa poc es queixava un autor de prestigi que a l’Església, en els darrers anys, parlant molt de moltes coses, hom guarda el més gran silenci sobre el que és essencial. Potser aquesta queixa sigui legítima i digna de ser tinguda en compte en algun sentit. Perquè no deixa de ser veritat que els eclesiàstics tenim amb freqüència paraules per a tot, i d’una manera especial pel que fa a les qüestions que afecten l’Església, i en canvi sembla que no sapiguem parlar sobre Déu i el seu Regne, sobre l’únic que és necessari, davant el qual totes les altres coses no són més que afegiment.

Però tinc la impressió que, parlant poc de Déu i del seu Regne, potser parlem també massa, perquè amb freqüència parlem només per no callar. Parlem de nom, amb paraules apreses de memòria i repetides mecànicament, de rutina, oficialment. I per això les nostres paraules són buides, no transmeten res, no commouen ningú i no fan més que col·laborar amb la situació que patim, sense sentir-la prou, d’ocultament de Déu.

És possible que aquesta reflexió sigui també aplicable a les nostres celebracions litúrgiques. Parlem sense parar, comentem, expliquem –o almenys això diem– la Paraula de Déu. Resem, és a dir, pronunciem rius de paraules, gairebé sempre compostes per d’altres, que diem dirigir a Déu. Però són moltes les celebracions en què amb prou feines hi ha un moment de silenci per a l’escolta de la veu que ressona en el nostre interior. Són moltes les ocasions en les quals amb prou feines deixem lloc perquè cada subjecte es faci càrrec del seu propi interior i prengui consciència d’ell mateix i de la presència dels germans amb els quals prega.

Per tal que les nostres paraules sobre Déu i les nostres pregàries dirigides a Déu no siguin una manera de prendre el sant nom de Déu en va, és imprescindible que les assemblees aprenguem a callar a la seva presència. A escoltar la seva veu callada. Perquè, deia sant Joan de la Creu:

Una palabra habló el Padre, que fue su Hijo, y esta habló siempre en eterno silencio, y en silencio ha de ser oída del alma.

Per això potser les nostres celebracions només aconsegueixin parlar de veritat de Déu, i potser les paraules de les nostres assemblees només aconsegueixin d’arribar a Déu quan parlem i preguem des del silenci. Quan, com volia el mateix sant, tot estigui «envuelto en silencio».

(1991, número 14)

Els problemes del llenguatge en la litúrgia

El caràcter oficial de la pregària litúrgica duu en ell mateix que les expressions, gestuals i verbals, de les quals se serveix hagin de ser sancionades per l’autoritat de l’Església. Per això, les seves fórmules són generalment instituïdes per instàncies –liturgistes, experts, teòlegs– moltes vegades allunyades de la vida real de les comunitats que les utilitzen.

El resultat d’aquest procés de composició és doble. D’una banda, aquestes fórmules són sempre impecables des del punt de vista de l’ortodòxia; a vegades riques en elements bíblics i patrístics; en alguna ocasió reeixides des del punt de vista de l’expressió. D’aquí que, en pregar amb elles, les comunitats de fidels sense especial preparació litúrgica tinguem l’oportunitat d’enriquir la nostra pietat personal i d’assimilar part del patrimoni de fe contingut en l’Escriptura i la Tradició de l’Església.

Però aquest procés comporta també resultats menys positius. Molt sovint, el llenguatge d’aquestes fórmules és arcaïtzant, difícilment comprensible i, en alguns casos, àdhuc inutilitzable pels creients que vivim en una situació sociocultural molt allunyada de la que suposen aquestes fórmules. No és estrany, a més, que algunes d’elles expressin una teologia ja passada de moda. Sense entrar en detalls, n’hi ha prou a recordar que això passa, a vegades, amb fórmules de l’Escriptura. ¿Qui pot pregar amb autèntica convicció a un Déu irat, de la venjança, i que anihila els malvats?

Doncs bé, ¿què fer quan aquestes fórmules difícilment assumibles es repeteixen en oracions d’ús ben freqüent? ¿Caldrà designar amb el nom de servent el difunt que encomanem, quan Déu ens permet d’invocar-lo amb el nom de Pare i ens concedeix d’anomenar-nos germans? ¿Serà un atemptat contra la puresa de la celebració llimar aquestes expressions, després d’un acurat examen, i adaptar-les a la sensibilitat de les comunitats a les quals convidem de pregar amb elles? ¿O serà preferible mantenir la lletra de l’expressió, exposant-se que el president l’hagi de pronunciar «amb la boca petita» i la comunitat no pugui fer-la seva, creant així una situació d’hipocresia col·lectiva, incompatible amb l’actitud requerida per pregar?

(1991, número 17)

L’Eucaristia, celebració de la comunitat cristiana

Evidentment, l’Eucaristia és celebració de la comunitat. Està pensada per a ser-ho. Per això és tan necessari posar a l’abast dels qui participem en la celebració els mitjans de formar comunitat: el coneixement mutu, l’intercanvi de salutacions, l’interès per la situació de tots, l’ajuda material quan calgui. Per això és tan convenient que hi hagi camins per posar en comú la Presència que ens reuneix, els sentiment, la fe, per mitjà de fórmules, cants, gestos que afavoreixin l’expressió de la unanimitat. Quina diferència entre les celebracions en les quals el president i els participants s’acullen, se saluden, s’expressen la mútua estima i l’amor fratern, i aquelles altres en les quals cadascú «va a la seva», portant aïlladament les seves necessitats, problemes, preocupacions, encara que tots coincideixin a comunicar-les als mateix Déu. Els germans ho són pel fet de la procedència del mateix pare, però, a més, són germans entre ells i exerceixen aquesta relació en l’amor, la comunicació, l’ajuda mútua.

Però l’Eucaristia, que és celebració de la comunitat, en moltes ocasions pot ser un mitjà extraordinàriament eficaç per reunir, consolidar una comunitat que en un principi potser ho era de forma molt imperfecta. En efecte, asseure’s sovint entorn a la mateixa taula, participar assíduament en un mateix àpat, reunir-se setmanalment per pregar en comú al mateix Pare, expressar junts els sentiments en un mateix cant, escoltar tots la mateixa paraula que ens és dirigida a tots, intercedir els uns pels altres i unir-nos en una intercessió comuna per les necessitats del món, saber-se visitats cada diumenge pel mateix Esperit, ¿no sembla impossible que els qui coincidim cada setmana, i a voltes cada dia, en aquests mitjans que suposa una comunitat no progressem en la construcció entre nosaltres d’una comunitat cada vegada més veritable?

I quan aconseguim que les nostres comunitats ho siguin de debò, haurem d’estar alerta davant el risc de considerar-nos units enfront «dels altres» que han deixat de venir o que no han vingut mai a les nostres celebracions. Déu és capaç de fer seure al Banquet de la seva Salvació a convidats d’Orient i d’Occident, que nosaltres no haurem sabut reconèixer. I les nostres comunitats, molt unides entre elles, farien bé de mostrar amb la seva actitud que sempre hi ha llocs buits preparats per a ells a la taula que compartim i al cor de cada u.

(1992, número 4)

Eucaristia i fraternitat cristiana

No cal haver estudiat gaire teologia per saber que la fraternitat és la forma peculiar de realització de la comunitat cristiana. N’hi ha prou amb saber llegir amb atenció l’Evangeli. En ell s’insisteix una i altra vegada que tenim un Pare comú que en el Fill, Jesucrist, ens ha cridat a la condició de fills seus i, per tant, a ser Germans. Per més diferències que hi hagi entre nosaltres per raó de l’origen, la raça, la cultura, la formació, la situació social, tots som cridats a dir en comú: Pare nostre. Tots hem estat distingits amb la mateixa vocació, regenerats en el mateix Baptisme, vivificats amb el mateix Esperit.

La fraternitat té, en relació amb d’altres formes de comunitat, la peculiaritat que els seus membres, essent diferents entre ells, estan en un pla de perfecta igualtat. Entre els germans no hi ha altre pare que el pare comú; no hi ha mestres; no hi ha situacions de privilegi. Tots són iguals en dignitat i responsabilitat.

És ben sabut que l’organització de l’Església no sempre ha respectat aquest tret fonamental de la condició cristiana. Ha establert al seu interior jerarquies, és a dir, diferències en relació amb l’autoritat que sovint han dut a fer que uns germans s’arroguin el poder i el saber i redueixin a d’altres a la condició de súbdits seus cridats tan sols a escoltar, obeir i callar. Teòricament, avui sabem que tots els batejats tenim una mateixa dignitat i que tots som corresponsables i actius en l’Església. Però manca molt per tal que aquesta veritat es tradueixi en l’organització i en les estructures de l’Església.

Tinc la impressió que la celebració de l’Eucaristia ha reflectit sovint i sancionat aquesta visió «jerarquitzada» de la comunitat eclesial segons la qual uns eren membres actius i els altres tan sols passius. És veritat que el president representa Jesucrist, ¿però no el representa també la comunitat dels germans?, ¿és la millor manera de representar-lo constituir-se en l’únic agent? ¿es representa bé en el si de la comunitat un Senyor que ha regnat des del patíbul, que ha estat entre els seus com el qui serveix, que ha posat per model els infants, ha rentat els peus dels deixebles i ens ha manat de seguir el seu exemple, si es reben tots els honors, si s’ocupen llocs de privilegi, si hom es deixa servir?

¿Es regeix l’ordenació de la nostra litúrgia per l’Evangeli o per rituals cortesans, i a més desfasats?

(1992, número 8)

Viure festivament les vacances

En altre temps, quan la religió embolcallava com l’atmosfera el conjunt de la vida social i personal, el calendari, l’organització i la distribució del temps, s’ordenava al voltant de les festes. Els dies es dividien en festius i ordinaris. Els primers, que eren els moments en què el temps fugaç de l’home ancorava en el temps de Déu i participava de la seva densitat i permanència, orientaven el fluir de les hores i els dies de l’home i els donaven sentit i feien possible que l’home superés la consciència que tot és fluir i que la vida no és altra cosa sinó un constant desviure’s.

La progressiva racionalització i pragmatització que ha imposat el procés de modernització de les nostres societats ha secularitzat també la vivència del temps. Avui els dies ja no es divideixen en festius i ordinaris, sinó en jornades laborables i dies de vacances i les vacances disten molt d’identificar-se amb les festes. En elles hi preval el sentiment d’alliberament del jou que imposa l’horari de treball i el desig de lleure en oposició a les hores ocupades pel treball i els negocis. Per això els plans de vacances, sovint imposats per la moda, oferts pel comerç i consumits passivament per les persones, semblen orientats a fruir de la inactivitat i a omplir el buit que la manca de treball ha produït amb activitats que en algunes ocasions no tenen altra finalitat sinó «matar el temps».

No és qüestió d’enyorar els bons vells temps, perquè el règim de secularitat també permet viure cristianament. Però, per tal que la secularització del temps no dugui a noves formes de trivialització de la vida i de deshumanització de les persones, podria ser útil que aprenguéssim a viure festivament els dies de vacances. Per a això, no es tracta que els tintem amb un vernís sacre, sinó que els donem profunditat humana. Que aprofitem la llibertat que ens deixen per a fer activitats i dimensions de l’existència descurades els dies de treball, com la contemplació de la naturalesa, les relacions interpersonals, la fruïció de la bellesa. En unes vacances així és molt probable que aflori a la consciència la presència callada del Misteri que fa de la nostra vida una festa.

(1992, número 12)

Aprenguem a dir joiosament «amén»

Dir «amén» té mala premsa. Se sol prendre com a senyal de passivitat, de submissió indeguda a uns líders o mestres que s’han reservat la paraula. Dir «amén» és la manera de parlar dels qui no disposen de la paraula, que és la primera cosa de la qual ha de disposar una persona lliure.

A l’Església han estat ben freqüents les situacions en les quals una gran part del Poble de Déu no tenia altre recurs que dir: «amén». Durant molt temps els laics han estat descrits com església discent, limitada a assentir les veritats que ensenyava, totalment fetes, una altra part del Poble de Déu que s’autoproclamava església docent.

El Vaticà II, en posar en el centre de l’autoconsciència de l’Església la idea de Poble de Déu com a realitat primera que precedeix les ulteriors diferències que introdueixen les estructures i els ministeris, ha permès superar aquesta situació, retornant als laics la consciència de la fonamental igualtat i dignitat de tots els cristians. Gràcies al Concili hem après que, animats pel mateix Esperit, tots en l’Església som deixebles del mateix i únic Mestre interior i tots som cridats a col·laborar activament en l’edificació de la casa de Déu.

La celebració litúrgica és el lloc per excel·lència de l’«amén». Ha estat en ocasions signe de l’indegut protagonisme exclusiu del president de l’assemblea. Indegut, perquè tots els membres d’ella som cridats a prendre-hi part activa, gràcies als diferents ministeris d’una fraternitat tota ella ministerial. Però «amén» pot ser una altra cosa. Perquè quan l’assemblea no s’ha desvirtuat, dir «amén» pot tenir sentit ple i ser una excel·lent forma de participació activa. Recordem tan sols, perquè així sigui, que «amén» és expressió de confiança absoluta, té a veure, fins i tot en la seva arrel, amb la fe, i només pot dir-se de debò a Déu mateix. «Amén» és a més la forma d’adherir-se a les paraules de qui ens representa i la d’expressar en la corporalitat de l’expressió la unanimitat que produeix l’Esperit que ens anima. No oblidem, a més, que, afegint a la fórmula de la intercessió: «Per Crist Senyor nostre», el nostre «amén» és l’expressió de la nostra fidelitat sempre defallent a la fidelitat sense límits, a l’«amén» de Déu envers nosaltres, encarnat en Jesucrist.

(1992, número 16)