A la memòria de l’Eloi

Recordo com si fos ara el primer cop que la vaig veure. Va ser a casa d’un pallús de la classe, que per celebrar que no hauria de repetir curs va fer una festa descomunal a la qual va convidar tot l’institut. La mare del noi havia preparat entrepans de salmó, pernil d’ànec, tres formatges, i moltes altres coses bones que no vaig arribar a tastar, perquè quan es va destapar la taula tothom s’hi va llençar a sobre, i en cosa de minuts no en van quedar ni les molles. L’amfitrió –un tal Llis, diminutiu de Lluís– s’havia ocupat d’omplir la nevera d’ampolles de cervesa, whisky i rom, combinació explosiva que va fer que més d’un acabés la nit ben torrat.

Era a principis de juny i –tot i que encara feia fred– l’estiu era a tocar. A mi encara em faltaven dues setmanes per als exàmens que decidirien si podia anar a la universitat o si era millor que em dediqués a una altra cosa.

El Joan-Marc i jo estàvem asseguts a terra, davant una improvisada pista de ball on les noies rivalitzaven per atraure la nostra atenció, tot i que –per absurd que pugui semblar– no volien res de cap de nosaltres. Érem massa «criatures» per a dones com aquelles.

Sense deixar de moure el cap al ritme de la música, el Joan-Marc em va assenyalar amb un gest una noia que estava dreta, tota sola, al fons del saló. Si era de l’institut, no l’havia vist mai: era força alta i prima, amb el cabell curt de color molt negre, que li feia joc amb un abric de fil que gairebé li arribava als peus. Era curiós: no ballava però tampoc s’havia afegit a cap dels grupets que, aquí i allà, feien petar la xerrada. Semblava una mica més gran que nosaltres, potser un any més, encara que era difícil de dir. Només observava amb cara d’avorriment, com si tots nosaltres fóssim uns babaus, i probablement ho érem.

Llavors el Joan-Marc, sense deixar de mirar-la, em va preguntar:

–Genís, tu què pensaries d’algú que ve a una festa i no es treu l’abric?

«Maleït sigui qui va posar de moda sortir els dijous», vaig pensar quan va sonar el despertador. Amb prou feines podia obrir els ulls. Després de rumiar-m’ho una estona, vaig aconseguir incorporar-me per mirar l’hora: un quart de nou. Encara podia dormir cinc minuts més, fins i tot deu si després m’afanyava. Em vaig deixar caure sobre el matalàs com un sac ple de son.

–Genís, va! Tens el cafè amb llet a la taula!

Vaig mirar una altra vegada el rellotge: les 8.28. I semblava que hagués passat només un instant.

–Ara surto!

I vaig saltar del llit, no perquè n’estigués convençut, sinó per no fer un lleig a la mare. Des que el pare havia marxat de casa, ella estava molt sensible; tenia la llàgrima fàcil i jo no volia donar peu a noves escenes d’autocompassió. No suportava veure així la mare: sempre havia estat una persona forta i independent. Tot s’ho havia guanyat a pols, sense l’ajuda del pare. Per què ara s’esfondrava com un castell de cartes?

Mentre em rentava la cara vaig pensar que, per sort, els divendres només tenia tres hores de classe. En el pitjor dels casos, podia tornar a ficar-me al llit després; és clar que un dia o altre havia de començar a estudiar...

Després de buscar a l’armari roba neta, ja que la del dia anterior feia força olor de fum, vaig calçar-me les vambes per anar al menjador. La mare m’esperava amb el seu cafè doble i un grapat de pastilles ben arrenglerades sobre la taula.

–Què és tota aquesta porqueria? –vaig preguntar.

–Dues són per a la taquicàrdia; una, per a la migranya; l’altra, per als nervis...

–No sabia que et droguessis –vaig comentar, prenent el primer glop d’un cafè amb llet ja fred.

–Segueixo les instruccions del doctor Bonet; diu que em calen sis mesos per refer-me del tot.

–Si et fots tot això, el que et caldrà és una cura de desintoxicació.

I vaig clavar una queixalada al croissant.

Últimament, potser era poc delicat amb la mare, però no estava disposat a seguir-li el joc. Les lamentacions no servien de res, perquè no depenia de nosaltres canviar les coses, almenys així pensava jo llavors. Al cap i a la fi, per més que em costés reconèixer-ho, jo també trobava a faltar el pare.

Ja feia tres mesos que no sabíem gairebé res d’ell: només que vivia a l’apartament d’un amic, al Masnou. I vint quilòmetres eren una distància ridícula per justificar no haver-nos vingut a visitar ni un sol dia. Ell havia dit que necessitava «desconnectar», tenir un període de reflexió per replantejar-se la vida, etc. Però jo sabia que tot plegat era només una excusa. La veritable raó era que la mare tenia quaranta anys i que ell devia haver-ne trobat una de més jove. El pare tornaria a començar, faria ximpleries com els nois enamorats, potser fins i tot tindria més fills, i la mare s’hauria de conformar amb una vida solitària i un fill autista –jo– que només pensa en ell mateix. Podia provar de conèixer un altre home, però hi havia moltes possibilitats que li sortís tan brètol o més que el pare.

–Tu tampoc em respectes –va dir, sanglotant, tot aixecant-se de la taula, i va tancar-se al seu dormitori amb un cop de porta.

 

 

Per sort, l’institut només era a deu minuts de casa. Vaig mirar el rellotge: com sempre arribava just, just per arribar tard. Abans d’enfilar les escales per on els estudiants corrien, vaig aturar-me en una cabina de telèfon davant de l’entrada.

Després de marcar es van sentir tres llargs trucs, sense resposta. Al quart va sorgir una veu abatuda:

–Digui’m.

–Mare, estàs bé?

Fent servir el llenguatge futbolístic, es pot dir que l’aula presentava mitja entrada. No està gens malament si es té en compte que era un divendres a les nou del matí i tocava filosofia. Per les cares dels alumnes –alguns estaven pàl·lids com morts– es podia saber qui havia anat a la festa del Llis i qui no.

Després d’uns quants dies sense fer acte de presència, el Pau, el meu company de taula, tornava a ocupar el seu lloc i obria la carpeta, que de tan plena semblava a punt de rebentar.

–M’han comentat que ahir hi va haver farra –va dir tot badallant–. Com va anar la cosa?

–Pots comptar. Com totes les festes: avorrida.

–I de ties?

–Anaven al seu rotllo. Potser perquè hi faltaves tu.

Llavors va somriure irònicament i em va fer la brometa de sempre:

–Quina gràcia que em fas, Gràcia.

El Pau té la mania de dir-me pel cognom. És la seva forma d’expressar que tot va bé, que som col·legues i tot això. Encara que, és curiós, en aquell temps molt poques vegades anàvem plegats enlloc. Algun cop s’hi afegia quan jo anava al cinema amb el Joan-Marc –que des que havia triat ciències anava a la classe del costat–, però el normal era que el cap de setmana desaparegués fins al dilluns següent, això quan venia, és clar. La nostra amistat s’havia forjat colze a colze en aquella taula amb molts forats i poques ganes d’aprendre.

El professor feia un quart d’hora que explicava alguna cosa sobre Kant, i per uns moments vaig aconseguir agafar el fil: va dir que aquell paio havia escrit un llibre important, la Crítica de la raó pura. Quanta vanitat! Segur que havia triat aquest títol perquè tothom pensés que era un setciències. Una curiositat em va fer riure: pel que sembla, Kant era tan meticulós respecte als seus horaris que cada dia sortia a passejar, sense canviar mai de ruta, a la mateixa hora i al mateix minut. Era tan precís que, quan el veien passar, els habitants de la ciutat posaven els rellotges a l’hora.

Mentre el professor apuntava una llista de conceptes a la pissarra, em va assaltar de nou el cansament. Vaig mirar el Pau, que estava molt enfeinat amb un gran paper sobre el qual tenia estesos el regle i els bolígrafs; però la seva activitat no tenia res a veure amb Kant ni la filosofia.

El Pau té una mania molt curiosa: des que el conec que fa gràfics de les seves campanes escolars. Fa estadístiques mensuals, per assignatura i en conjunt, que després reflecteix en un gràfic anual de grans dimensions. Aquesta tasca singular la du a terme amb una precisió increïble: primer fa les marques amb el llapis; després traça les línies amb molta cura; separa el regle per mirar com han quedat, i finalment les acaba amb el bolígraf, que és d’un color diferent per a cada assignatura. Sempre he pensat que si traslladés aquesta dedicació als estudis seria, per força, el millor de la classe.

Per calcular la progressió del gràfic –és a dir, si la ratlleta puja o baixa– compta el nombre de faltes de cada assignatura i n’extreu una mitjana segons un complicat sistema de punts. Sovint es descompta i ha de tornar a començar:

–Què vaig fer dimarts? –va preguntar-me.

–No vas venir.

Mossegant-se la llengua va esborrar una de les ratlles i va repassar una suma que havia fet en un tros de paper. Un cop va haver comprovat que era cor-recta, va afegir una nova creu al marge esquerre del gràfic.

–Llavors són tres en lloc de dos, més tres faltes de llengua espanyola... Perquè eren tres, no?

–No, eren quatre –el vaig corregir, acostumat a fer de secretari i comptable de les seves campanes.

–Però dilluns vaig venir –va protestar.

–Ja ho sé, però era el primer cop que venies, aquest mes.

–Tens raó –va admetre amb cara de preocupació.

En acabar el càlcul, va traçar una nova línia que s’enfilava com si fos l’Everest. Com sempre, un cop finalitzat el gràfic, venien l’anàlisi i les conclusions:

–Això és un escàndol –va confessar, amoïnat–. M’hauré de posar les piles si vull passar el curs.

Aquesta declaració va coincidir amb el final de la classe, a la qual –tret de cinc minuts d’atenció– era com si no haguéssim assistit. No entenia per què el Pau s’angoixava tant pel resultat dels gràfics: al cap i a la fi, en el nostre cas, venir a classe o quedar-se a casa no era tan diferent.

En tornar de l’institut vaig veure que la mare no hi era, com de costum. Sobre la taula hi havia una nota escrita a mà. Amb un cert neguit, vaig córrer a llegir-la: «He sortit a passejar amb la Patri. Tens el sopar a la nevera.»

Falsa alarma. Últimament, tenia la impressió que la mare podia fer una bestiesa en qualsevol moment. La fugida del pare l’havia ben trastocada... Però no vaig voler pensar-hi més.

Després d’agafar una Coca-cola ben freda, em vaig deixar caure sobre el sofà. Per la tele feien una d’aquestes pel·lícules americanes antigues, de les que solen emetre a mitja tarda. La trama era semblant a la de moltes altres que ja havia vist: una família de l’Amèrica profunda passa per una crisi perquè la filla s’ha enamorat d’un noi de raça negra. Li volen treure la idea del cap, però la noia és tossuda i s’escapa amb el seu amant. Això provoca un terrabastall i els pares busquen el noi per linxar-lo, ploren, es barallen entre ells. Finalment arriben a la conclusió que és millor tenir una filla que festeja amb un negre que no tenir-ne cap. La parella és readmesa a la casa. El pare s’adona que, tot i ser morè, aquell noi val molt, i es fan amics en un tres i no res. La mare ha fet un pastís de carn per celebrar que la família + 1 torna a estar al voltant de la taula. El noi el tasta i exclama que és el més deliciós que ha menjat en tota la vida. Tothom és feliç, s’abraça i s’emociona. El gos de la casa borda dues vegades, com si s’afegís a la festa. Aquest detall simpàtic serveix per alliberar la tensió acumulada. Tots riuen i acaronen el gos. Final feliç.

Vaig apagar el televisor. El rellotge del menjador marcava les 20.55. No em podia creure que hagués perdut una hora i mitja davant d’aquella cursileria, per dir una paraula suau.

Era més interessant saber què hi havia per sopar. En obrir la nevera vaig trobar-hi un plat d’escalopa amb patates fregides: fàcil però efectiu. Mentre ho escalfava al microones, vaig anar a la meva habitació. M’havia deixat l’ordinador encès. Abans d’apagar-lo, aprofitaria per mirar si havia entrat algun missatge.

«MARCANT – COMPROVANT NOM D’USUARI I CONTRASENYA – BUSCANT HOST – CONNECTANT – AUTORITZANT – CONNECTANT – REBENT 1 MISSATGE...»

Vaig fer doble clic sobre el nou missatge, que era de qui jo em pensava.

Val la pena que descrigui breument el panorama que vaig trobar al Borinot. El Joan-Marc, amb els cabells de punta i les ulleres tortes, sacsejava el gobelet dels daus mentre el Felip, el tanoca del seu germà, deixava anar un rot monumental, no sé si espontàniament o bé per donar-me la benvinguda.

–Hola.

–Se’t saluda.

–Ei!

Vaig seure a la taula, plena de greix i d’ampolles buides, contra la qual rebotaven una i altra vegada els daus de pòquer.

–Full! –va cridar el Joan-Marc.

–I esperes que m’ho cregui? –va riure escandalosament el Felip aixecant el gobelet.

Vaig quedar-me una estona observant com tots dos germans, entre glop i glop, es deien el nom del porc per posar més emoció al joc. «Clec-clec, clec-clec!», van fer els daus en saltar novament sobre la taula.

–On són les noies? –vaig preguntar.

–Han fallat totes –va dir el Joan-Marc–. T’apuntes a una partida de daus?

 

L’orgia fracassada del Joan-Marc, ràpidament reconvertida en litres de cervesa i innombrables partides de daus, em va recordar que jo tampoc era precisament un seductor.

No oblidava el que m’havia passat quan vaig començar a fer 3r d’ESO. Jo tenia catorze anys, tres menys que ara, i em vaig encaparrar amb una noia que seia davant meu, el nom de la qual ara no ve al cas. Ara que hi penso, no tenia res d’especial, però m’havia arribat el moment de penjar-me d’algú i, potser perquè la tenia tan a prop, ella va ser la persona escollida.

En un principi va semblar que no em rebutjava. Jo procurava arribar sempre deu minuts abans a classe i ella també. Amb l’aula encara buida, parlàvem de moltes coses que, sentides ara, em farien posar vermell de vergonya.

Cada dia, després de les classes, fèiem junts un tros del camí. Jo aprofitava aquest moment per obtenir algun petit avenç: em preparava els temes de conversa per semblar més interessant, exagerava els meus mèrits, l’afalagava, proposava plans per al cap de setmana –sempre hàbilment refusats amb una bona excusa.