V.1: abril del 2020
Títol original: Solo bagaglio a mano
© Gabriele Romagnoli, 2015
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Gerard Malet i Graus
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Imatge de coberta: John & Lisa Merrill - Getty Images | AnnaTamila - Shutterstock | CribbVisuals - Istockphoto
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-87-1
THEMA: VS
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Gabriele Romagnoli (Bolonya, 1960) és periodista i escriptor. Actualment és el director del canal esportiu de televisió Rai Sport. És col·laborador del diari La Repubblica i va dirigir la revista GQ. És autor de Navi in bottiglia (Mondadori, 1993), Louisiana blues (Feltrinelli, 2001), L’artista (Feltrinelli, 2004), Non ci sono santi (Mondadori, 2006), Un tuffo nella luce (Mondadori, 2010), Domanda di grazia (Mondadori, 2014), El arte de vivir sin miedo (Ático de los Libros, 2017) i Viatjar lleuger (Àtic dels Llibres, 2018).
A la vida et passaràs 23 anys dormint, 20 anys treballant, 6 anys menjant, 5 anys esperant, 4 anys pensant, 228 dies rentant-te la cara i les dents i tindràs 46 hores de felicitat. Això és el que Gabriele Romagnoli va aprendre tancat en un taüt a Corea del Sud quan va simular el seu propi funeral.
En qualsevol moment, en qualsevol lloc, els amors s’acaben, els diners es perden, les condicions de vida canvien; però si viatges lleuger i perds la por a perdre, naixeran altres passions, noves fortunes i maneres esplèndides de seguir vivint.
Aquest llibre és per a tots aquells que recorren el viatge de la vida i desitgen afegir alguns minuts més a aquestes 46 hores de felicitat.
«Romagnoli és un nòmada defensor d’una nova espècie més lleugera. Una generació capaç de perdre coses i batalles sense perdre’s.»
Ima Sanchís, La Contra de La Vanguardia
«Una lliçó de vida i de la màgia que porta el futur.».
Vanity Fair
«Pàgines que desborden històries, anècdotes, cadàvers i maletes, amics d’infància, psicòlegs libanesos, trobades i ironia.»
La Stampa
«Manual per al perfecte viatger, però no per a qui vol viatjar bé per la Terra, o almenys no només per a això: és per a qui vol viatjar bé per la vida.»
La Repubblica
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
… Vaig estar al meu funeral
1. Només amb equipatge de màe
2. Sense vida de recanvi
3. La metàfora de la bossa de viatge
4. Perdre és trobar
5. Recorda no recordar
6. Els afortunats fills de Sting
7. Llasts
8. El cadàver a la maleta
… i vaig renèixer
Sobre l'autor
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
1. La cessió de la cinquena part del sou és una modalitat de crèdit que existeix a Itàlia. Les quotes, que com a màxim poden assolir una cinquena part del sou del treballador, es descompten de la nòmina i és l’empresa qui abona directament l’import al banc.
Vaig anar al meu funeral i vaig aprendre algunes coses sobre la vida. Van ser poques coses, però quan vaig tornar al món, les vaig tenir en compte i vaig aconseguir viure millor.
La cerimònia va tenir lloc a Naju, a la part meridional de Corea del Sud, un matí de finals de novembre. Va acabar amb aquestes paraules: «Has tingut una vida difícil, és hora que descansis». Després van tancar el meu taüt, van clavar els claus amb quatre cops de martell, van tirar un grapat de sorra sobre la tapa i se’n van anar. Em vaig quedar en la foscor del temps pensant en el que havia estat, en el que ja no tornaria a ser acceptant-ho, com havia acceptat acabar, acabar de debò, allà.
El viatge havia començat el juliol en un avió. A bord, fullejant el Financial Times, vaig llegir que Corea del Sud és el país amb l’índex de suïcidis més alt del món: una mitjana de trenta-tres diaris. I que, amb l’objectiu de descoratjar els coreans de treure’s la vida, s’havien inventat els funerals falsos. Grans empreses com Samsung o Allianz pagaven perquè els seus empleats passessin una jornada no a la feina, sinó acomiadant-se d’ells mateixos, amb l’esperança que després no se suïcidessin de debò. Una empresa, Korea Life Consulting, s’encarregava d’organitzar-ho tot. Ja havia celebrat cinquanta mil rituals funeraris. Mentre aterràvem vaig pensar que jo volia ser el número cinquanta mil u. No havia tingut la temptació de suïcidar-me, tampoc crec que la tingui mai. Més aviat volia esbrinar si, encara que fos una posada en escena, la sensació que t’ha arribat el final ajuda a comprendre alguna cosa, tot i que només sigui una mica, del banalitzat «sentit de la vida», si ofereix alguna instrucció d’ús.
I aquí estic, en un avió rumb a Seül. Des de la capital faig un transbord a un altre vol amb destí a Gwangju. Després, mitja hora de taxi fins a Naju. L’automòbil s’endinsa en una selva d’edificis numerats. Plou a bots i barrals. El cel està gris i no sembla que hagi d’escampar. El gps s’ha rendit. Un vianant ens indica com arribar a la seu de Korea Life Consulting: es troba a l’interior d’un edifici anònim d’oficines, protegit per una barrera a l’entrada.
Un home amable anomenat cançó, Song, m’espera amb el paraigua obert i em condueix a una sala on podré conèixer el fundador de l’empresa: el senyor Ko Min-su. Té quaranta anys i prové del sector de les assegurances. Els seus dos germans grans van morir quan ell era molt jove, el primer en un accident d’avió i el segon en un accident de cotxe, i les seves morts van deixar una empremta profunda a la seva vida. La supervivència l’ha marcat i omplert de dubtes, als quals intenta donar resposta amb aquesta activitat. Remet qualsevol altre tema al «renaixement» que va experimentar amb el seu funeral simulat i em suggereix que prosseguim.
Ens dirigim a una segona habitació, molt més gran, decorada com una aula escolar, amb pupitres, una tarima i un projector. Em fan una foto que imprimiran ràpidament i emmarcaran en un marc de crisantems grocs amb cintes negres. M’assec en una cadira i assisteixo a la lliçó que precedeix la cerimònia. Ko Min-su em mostra un vídeo que ha realitzat expressament per a l’ocasió. S’hi veu una dona en una sala de parts. El bebè que neix surt expulsat de l’úter, trenca el vidre de la finestra i, cridant, surt volant. Sense deixar de volar ni de cridar, es converteix en un nen, després en un home. El cel sobre ell canvia de color, la Terra passa d’una estació a l’altra, l’home perd el cabell, després les dents, és un ancià, és hivern, és l’hora de la posta del sol, s’estrella —no entra, s’estrella— contra una tomba. Han passat vint segons, apareix el text Life is short, la vida és breu. Ko Min-su m’observa i diu: «No saps mai quan passarà. En el teu cas, acaba ara. Creus que estàs preparat? Creus que has emprat de la millor forma possible el temps que se t’ha concedit?». Són preguntes retòriques. Ningú ha respost que sí. Cap ni un dels cinquanta mil i u.
El projector mostra una filmina. Han entrevistat cent homes que han viscut fins als vuitanta anys d’edat. De mitjana, han passat les seves vides d’aquesta manera: vint-i-tres anys dormint, vint treballant, sis menjant, cinc bevent i fumant, altres cinc esperant algú, quatre pensant, dos-cents vint-i-vuit dies rentant-se la cara i les dents, vint-i-sis jugant amb els fills, divuit fent-se el nus de la corbata. I, finalment, quaranta-sis hores de felicitat. La frase roman il·luminada, sense cap comentari, en silenci. Una vida: quaranta-sis hores de felicitat. Abaixen la intensitat de la llum, posen una espelma al pupitre, porten la meva fotografia enrivetada de dol, un foli i un bolígraf.
«Ara has de fer testament. Dedica les teves últimes paraules a les persones que més estimes i reparteix els teus béns materials. Després signa i posa la data. Tens mitja hora. Recorda: has de pensar que estàs a punt de morir de veritat, ja no disposes de temps per canviar res. Les coses que tens són les coses que tens, les persones importants són les que són».
Em deixen sol amb l’espelma, el foli i el bolígraf. Començo a escriure. Sembla que, per a molts dels cinquanta mil, aquest ha estat un exercici revelador. Se n’han adonat, sovint de forma dolorosa, de quantes relacions importaven de debò en les seves vides i de què han sabut construir. També ho és per a mi: poques coses, poquíssims noms. En el moment d’escriure comprenc una cosa important: tal com jo ho veig, el recorregut perfecte és aquell en què, al final, ja no tens res per deixar, t’has desfet de tot. I ningú a qui donar res, ningú sent dolor per la teva mort. Només així pots anar-te’n en pau de veritat, igual que se’n va una alenada d’aire: va existir, ha passat, no cal donar-se la volta per dir adéu. Però el problema és que la vida acaba quan menys t’ho esperes, i si realment la meva acabés ara, hauria de considerar el dolor d’altres persones i repartir les meves possessions. Ho faig i em sorprenc davant les meves pròpies eleccions.
Quan deixo el bolígraf sobre la taula, l’amable home anomenat cançó s’acosta, em convida a dur amb mi el testament i a seguir-lo: «Ha arribat l’hora del seu funeral».
Sortim de nou al vestíbul. M’indiquen un passadís que porta a unes escales. Allà m’espera un segon home vestit de negre amb un barret enorme. En la tradició coreana, és el missatger de la mort. Em precedeix amb passes premeditades. Baixem al subterrani. Hi fa molt fred. De la barana pengen llanternes grogues. A les parets hi ha retrats de morts famosos. La selecció és curiosa: reconec John F. Kennedy, Lady Diana, Ronald Reagan i Stanley Kubrick. La foscor augmenta, la temperatura disminueix. L’última sala és una nevera i, al fons, hi ha un altar. Al terra, a penes il·luminat per una llum vermella difusa, hi ha una vintena de files de taüts. M’indiquen quin és el meu. Col·loquen la foto i el testament en un pedestal. Després m’entreguen una bata blanca, la indumentària funerària coreana. No tindrà butxaques, havia anunciat Ko Min-su, «perquè sense res vas venir i sense res te n’aniràs». També ho diuen a Nàpols: «L’últim vestit no té butxaques».
Em pregunten si vull dir res. Ni tan sols responc «no»; em limito a negar amb el cap. M’indiquen que puc estirar-me al taüt. No és un d’aquells com els que surten a les pel·lícules, folrats de tela, bonics i còmodes; aquest és una caixa de fusta, un taüt de spaghetti western. Com que faig un metre noranta, toco amb els peus i el cap als extrems i no tinc lloc pels braços, que haig de mantenir creuats. Encara estic intentant acostumar-me a l’espai quan la tapa es tanca. I llavors penso: però qui em manava fer això? El dubte arriba tard. Un martell colpeja els claus als quatre extrems, un grapat de sorra cau sorollosament sobre el taüt. Després tot emmudeix. Foscor.
Ara puc començar a explicar què vaig pensar i aprendre mentre estava mort.
En diferents moments de la nostra existència —algunes persones cada Cap d’Any— fem llistes de propòsits per complir. Com que des de fa temps soc incapaç de concebre projectes a mitjà o a llarg termini, no va ser fins que vaig fer els cinquanta anys quan me’n vaig proposar un: visitar cent països al llarg de la meva vida. Mentre escric aquest llibre en porto setanta-tres, però almenys n’afegiré dos més abans no acabi l’any, amb els quals aconseguiré els setanta-cinc i espero arribar als cent. No sé què en trauré d’aquesta volta al món, però ja puc dir què he obtingut després d’haver vist setanta-tres països, viscut en quatre continents (Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica), en vuit ciutats (Bolònia, Torí, Roma, Milà, París, el Caire, Beirut i Nova York) i en vint-i-set apartaments. Fins ara. Ignoro si les reflexions finals respondran a la pregunta clau que em va formular el meu pare. L’home, un lampista bolonyès que presumeix de cabell negre als vuitanta i molts anys i al qual els meus amics, per aquest motiu, li diuen Highlander,Sunscreen.