V.1: abril de 2020
Títol original: Bonheurs du jour
© Éditions Albin Michel, 2018
© de la traducció, Pat Aguiló, 2020
© d’aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats.
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-92-5
THEMA: JHM
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Marc Augé (Poitiers, 1935) és un dels antropòlegs principals del món, especialitzat en la disciplina de l’etnologia. Doctor en Lletres i Ciències Humanes, ha impartit classes d’Antropologia i Etnologia en l’École donis Hautes Études en Sciences Socials (EHESS) de París, en la qual va ocupar el càrrec de director entre 1985 i 1995. També ha estat responsable i director de diferents recerques en el Centre National de Recherche Scientifique (CNRS). Els seus llibres han estat best sellers als Estats Units i França.
A la vida hi ha moments de felicitat sobtada i inesperada que es produeixen fins i tot en les situacions més difícils i que impregnen la nostra memòria. Són les petites alegries, senzilles però intenses: retrobaments amb una persona, un paisatge, un llibre, una cançó o una pel·lícula que ens parlen de les relacions, la solitud, el passat, el futur i, en definitiva, de l’essència de l’ésser humà.
Marc Augé, un dels antropòlegs més importants del nostre temps, desgrana per què necessitem les «petites alegries» en aquest diari íntim de la felicitat i estableix un diàleg amb el lector mentre viatja per records, memòria i experiències comunes a totes les persones.
Una deliciosa joia que ens farà descobrir la importància de les petites alegries.
«Un catàleg elegant dels instants perfectes que il·luminen la nostra vida.»
Roger-Pol Droit, Le Monde
«Augé, un dels principals observadors de l’ésser humà,esbossa una antropologia breu de les alegries, en plural: aquelles que s’inscriuen per sempre en els nostres records.»
L’Express
«Un passeig pel cafè de les delícies […]. Augé no s’interroga sobre la felicitat amb majúscula, sinó sobre les petites alegries.»
Livres Hebdo
«Un assaig molt personal en el qual Augé reflexiona sobre les alegries de la vida.»
La voix du nord
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sinopsi
Pròleg
1. Les petites alegries malgrat tot
2. Ser o no ser?
3. Alegries i creació
4. Anades i tornades
5. Ulises o el retorn impossible
6. La primera vegada
7. Retrobaments
8. Cançons
9. Cants i sabors d'Italia
10. Paisatjes
11. Alegries de l'edat
Epíleg
Sobre l'autor
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
«És per aquests rars moments pels quals val la pena viure.»
Stendhal, Lucien Leuwen
Inventat cap al 1760, el bonheur-du-jour és un escriptori de petites dimensions per a les dames. Consisteix en una taula que té al damunt per la part posterior una caixa per estotjar llibres i papers. En aquella època, escriure per plaer es considerava una activitat essencialment femenina. En el canvi de segles entre els xvii i xviii hi hagué grans figures, com Madame de Montespan i Madame de Maintenon, que tingueren un paper important a la vida política, literària i econòmica del regne de França. Al segle xviii, la favorita de Lluís XV, la marquesa de Pompadour, de cognom de soltera Poisson, va ser una burgesa que va protegir Voltaire i Montesquieu. Va ser ella qui va fomentar l’ús de mobles d’un estil menys «rococó» a Versalles. La comtessa du Barry, d’origen encara més modest, va esdevenir, després de la desaparició de Madame de Pompadour, la favorita del rei, i també va ser mecenes de les lletres i les arts. Martin Carlin, l’ebenista de moda de l’època, li va fer un famós secreter en fusta rosa.
Al segle xviii es produeix una transformació de la distribució interior de les residències més opulentes. El boudoir, o lligador, la sala íntima reservada a les dones, dona lloc a nombrosos mobles auxiliars, com ara la chaise longue, la taula de treball o el vestidor. La seva aparició és senyal d’una evolució de la sensibilitat i dels costums; una progressió de la influència femenina a la vida social, cultural i política, i també un canvi de concepció de la sexualitat i l’erotisme. (El llibre del marquès de Sade La filosofia en el lligador es va publicar l’any 1795.) El secreter és, doncs, la traducció material de la felicitat burgesa, a més del símbol d’una aspiració més general i, en particular, del gust per la literatura i la psicologia que es va inaugurar amb el llibre de Madame de La Fayette La princesa de Clèves, publicat de manera anònima l’any 1678. No va ser fins al 1780 que va circular una edició amb el nom de l’autora.
També en nom de la felicitat es van forjar en el Segle de les Llums utopies moralitzants, i es justificava cínicament el prestigi del luxe i dels diners, com va assenyalar Robert Mauzi a la seva tesi, que encara és l’obra de referència sobre la felicitat i el segle xviii (L’Idée de bonheur dans la littérature et la pensée françaises au xviiie siècle). Però és també d’aquesta aspiració a la felicitat que les idees liberals també en treuen la seva força.
Hem escapat avui dia d’aquestes il·lusions i contradiccions i, malgrat tot, d’aquesta espera?
Tendència a la felicitat
Le Parisien Magazine, el suplement setmanal del diari, duia per títol el 28 d’octubre del 2016 «La felicitat és tendència», tot i que acompanyava aquesta frase amb un subtítol prudent: «Transformació social o tendència de màrqueting?».
És una cautela sàvia, però precisament els autors d’èxit les obres dels quals exploren el tema de la felicitat i el presenten, en efecte, com una «transformació social», novel·listes com Laurent Gounelle o assagistes com Frédéric Lenoir, tenen èxit i una gran massa de lectors populars. La qüestió de la felicitat individual s’experimenta, almenys a Europa, com una pregunta que podem i hem de plantejar-nos.
Com recordava el mateix article, l’ONU ha situat la felicitat en el centre de les polítiques de desenvolupament. S’ha creat un Observatori Internacional de la Felicitat per desenvolupar el concepte de «felicitat social». Regna l’optimisme. Si repassem els textos o les declaracions dels missatgers de la felicitat, aviat ens sentirem presa d’un tema singular que es podria resumir en tres prescripcions: per ser feliços ens hem de conèixer a nosaltres mateixos, estar atents al present i ser útils als altres. Un programa gens insignificant, diríem, davant d’aquesta mena de síntesi de la saviesa estoica i la caritat cristiana. L’emprenedor Alexandre Jost va crear l’any 2010 la Fàbrica Spinoza, un laboratori d’idees, o think tank, com l’anomena el diari, per promoure «la felicitat ciutadana» mitjançant conferències, tallers i «lobbying positiu» davant d’institucions polítiques i econòmiques. L’any 2016 va preparar un indicador trimestral de felicitat a partir de quaranta-set preguntes.
Així, també vam descobrir que una nova professió està sorgint en les empreses: segons Laurence Vanhée, que va començar la seva trajectòria empresarial com a directora de recursos humans abans de convertir-se en «responsable de la felicitat», el chief happiness officer s’encarrega de proposar eines que afavoreixin el desenvolupament personal dels treballadors: flexibilitat, teletreball, reordenació de càrregues de treball i de les tasques…
La idea no és totalment nova; fa uns anys ja es va implementar una experiència similar a la fàbrica de L’Oréal d’Aulnay, on es va trencar l’inici de la cadena i es va tornar a definir el perímetre de diverses places per tal que un mateix treballador pogués dur a terme tota la fase del procés de fabricació d’un producte. La qüestió que queda per respondre és si aquest tipus de modificacions es poden plantejar i es plantejaran a gran escala. Així mateix, cal destacar que el concepte de «desenvolupament» de l’ésser humà en el marc empresarial, i només en aquest marc, converteix la recerca de la felicitat en un resultat altament dependent del sistema politicoeconòmic actual.
En els darrers anys, molts estudis han insinuat que les noves formes de treball, ben al contrari, conduiran a un aïllament més profund. L’epidèmia de suïcidis que s’ha produït a França permet comprendre que les afirmacions que sostenen que «la felicitat en el treball és una tendència de fons» es dirigeixen, en primer lloc, als responsables, a diferents nivells, de la jerarquia de comandament i els conviden a admetre que un treballador feliç treballa millor. Constitueixen més una crítica als directius que una crida a les persones que en depenen.
Tanmateix, això no retreu als apologetes de la felicitat que estiguin al servei del sistema (no són pas els únics i, si els diversos responsables els escoltessin, potser fins i tot inspirarien reformes i transformacions profitoses per als que tenen la sort de tenir una feina), si bé sí que afirmarem que cauen en l’error d’utilitzar paraules sense mesurar-ne l’abast. Què és la felicitat?
En el World Happiness Report (‘Informe de Felicitat Mundial’), l’ONU intenta definir els criteris objectius (PIB, esperança de vida, etc.) i comparar-los amb la percepció que la població en té. En el rànquing mundial del 2016, França és un «mal alumne», segons l’informe: ocupa el trenta-dosè lloc, per darrere de Colòmbia, la República Txeca i països com el Brasil, Mèxic, Xile, l’Argentina o l’Uruguai. Són països que conec una mica i, si bé vaig poder apreciar l’amabilitat dels seus habitants quan en vaig tenir l’oportunitat, confesso que no m’ha semblat mai que mostressin un optimisme excessiu sobre el seu futur immediat. En un comentari sobre aquesta classificació per a Le Parisien Magazine, Frédéric Lenoir denuncia l’esperit crític dels francesos, sempre a punt per observar el que va malament, i el seu «individualisme»: «Els països europeus més feliços —afegeix— són aquells on els vincles de solidaritat són més forts, com, per exemple, els països nòrdics, on el sentit del bé comú està molt desenvolupat, o, millor encara, els del sud d’Europa, on la solidaritat familiar segueix sent molt important».
El fet de celebrar «el sentit del bé comú», que seria més propi dels països de l’Europa del nord (de fet, Dinamarca ocupa el primer lloc a la llista mundial de la felicitat i Suècia, el desè), ratifica la política social d’aquests països, però no entra en absolut dins la qüestió de la felicitat dels individus. Sense evocar les pel·lícules d’Ingmar Bergman, la bellesa aspra de les quals estableix imatges commovedores de solitud, ens acontentarem amb el fet de destacar la distracció de Frédéric Lenoir, que posa amb un somriure ampli i en una fotografia en color que ocupa mitja pàgina, amb un subtítol que resumeix les seves idees: «Els països més feliços són aquells on els lligams de solidaritat són més forts». Però Lenoir ha oblidat donar una ullada a la classificació dels països del sud d’Europa a l’informe de les Nacions Unides: a Espanya, que està en el trenta-setè lloc, li va pitjor que a França; Itàlia ocupa la cinquantena posició, i Portugal, la noranta-quatre, mentre que Grècia és a la cua, al número noranta-nou. Pel que sembla, la solidaritat familiar no pesava prou a la balança. Però, aleshores, què es va mesurar exactament?
El més remarcable de tot això és que, de seguida, queda clar que ningú sap de què estem parlant. Per exemple, hem d’entendre l’individualisme com la negativa a interessar-nos pels altres o, com opinen els estoics, equival a una obediència a un ideal del nostre jo?
Pel que fa a la felicitat, que encara no hem definit, sembla que admetem o postulem que és un estat durador al qual és normal aspirar. Una llarga tradició, que té els seus orígens en els estoics, oposa aquesta suposada permanència de l’estat de la felicitat a l’agitació febril dels inquiets (els que estan privats de la quietud, la tranquil·litat i la calma dels savis). El cristianisme afegeix al còctel la promesa de la felicitat eterna. Evidentment, l’aspiració a una serenitat feliç contrasta avui dia amb la febre competitiva del capitalisme triomfant, i també amb la vana protesta dels marginats i exclosos del sistema. Laurent Gounelle resumeix així la crisi actual i la solució que ell proposa: «Els meus lectors busquen nodrir la seva recerca de significat a través de les meves novel·les: volen sentir-se realitzats, perquè ja no creuen en l’ideal que la societat de consum els va prometre en el seu moment». I, amb un optimisme que no nega el somriure que també ofereix en una gran fotografia que il·lustra l’informe, conclou: «Estem experimentant una crisi de civilització que conduirà a un model de societat basat en el desenvolupament de l’ésser humà».
En resum, és significatiu que un diari de gran importància dediqui diverses pàgines a una «recerca» sobre la felicitat, i també és significatiu que, intel·ligentment, opti per no prendre partit i mostrar certa cautela davant els que proposen receptes de la felicitat i, de passada, es garanteixen certa publicitat per a les seves obres. També dedica una pàgina al darrer llibre de Luc Ferry, amb fotografia inclosa, però, en el seu cas, no està d’acord amb la tesi que la felicitat no depèn de la realitat, sinó de la mirada que hi apliquem, i denuncia que amb l’obligació d’ésser feliç hi ha el risc d’una il·lusió perillosa.
sentit