reading

[1]. La «panera dels tresors», joc inventat per E. Goldshmied, d’interès per a infants des que ja s’aguanten asseguts (sis-set mesos) fins als catorze o quinze mesos. Molt habitual a les aules de nadons, consisteix en una panera plena d’objectes de la vida quotidiana, de materials naturals i variats, per estimular el desenvolupament sensorial, la coordinació de moviments, l’habilitat manual, la força i també l’observació i la curiositat per respondre’s la pregunta que sembla que es formulin en aquest moment evolutiu: «Què és, això?». Objectes com ara raspalls, plomalls de mànec curt, pilotes de ping-pong i de golf, campaneta, cullereta de metall i de fusta, coladors, capsetes metàl·liques i de fusta, ous de sargir, cintes, esquellerincs, claus, sabonera, moneders, petxines grosses, pinyes, trossos curts de cadena metàl·lica, castanyoles, etc., objectes de metall, de fusta, de palla, de roba, de llana, de vidre gruixut, de ploma, de pell, de vímet, de suro, que la criatura va traient de la panera, els mira, se’ls posa a la boca, els colpeja...

[2] Conte escrit per la filla d’una participant d’un grup d’aprenentatge compartit de pares i mares de l’Escola Pau Casals. Va obtenir el primer premi dels Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona del 2008.

[3] Sobre el son dels més grandets i les seves pors, vegeu el capítol VIII.

Presentació

Mentre donava voltes a aquesta presentació, em venia al cap de forma recurrent un paral·lelisme entre els meus inicis de feina a l’escola, amb mestres i educadores, i la meva feina posterior amb pares i mares.

Quan vaig començar a treballar a l’escola com a assessora psicopedagògica, i d’això ja fa uns quaranta anys, predominava el criteri que al «bon mestre» li havien d’agradar totes les criatures igual. I quan els mestres i educadors demanaven assessorament, ho feien dient: «Em preocupa aquest nen o aquesta nena», «No sé què li passa», «No sé què té». I és que, en aquells temps, per una banda, les emocions no comptaven, més aviat es negaven, i, per una altra, se solia donar per descomptat que si una criatura tenia alguna conducta conflictiva era deguda a mancances seves, com si es tractés d’una malaltia o un defecte.

Però durant els anys de feina d’assessorament a mestres i famílies en diferents escoles infantils (escoles bressol i parvularis) ens vam anar adonant que molts dels conflictes de les criatures que es detectaven a l’escola no eren pas conseqüència de cap mena de dèficit o mancança, sinó que tenien a veure amb la qualitat de les relacions que s’establien i amb la manera com eren tractades aquestes criatures.

Modificar plantejaments no va ser ni ràpid ni fàcil. Calia vèncer resistències per poder acceptar que en qualsevol grup, d’entrada, hi ha unes criatures que ens agraden més que unes altres, que algunes no ens agraden gaire i que unes altres ens passen desapercebudes, i que això no significa ser un mal mestre, significa acceptar que els professionals són persones humanes, amb sentiments i emocions sempre presents. I, en la mesura que vam experimentar el paper rellevant de les relacions en el benestar de les criatures i de la incidència dels sentiments i les emocions en el fet que aquestes relacions fossin beneficioses i positives, es va anar veient que per ser un bon educador cal conèixer-se un mateix i reconèixer els propis sentiments i emocions, perquè el reconeixement i l’acceptació són requisits imprescindibles per gestionar-ne les reaccions.

Acceptar la diferent afinitat que d’entrada se sentia per cada criatura era un pas indispensable per aconseguir ser més bons mestres, ja que aquesta acceptació permetia, primer, examinar-se i identificar quin era el perfil de les criatures que no queien bé d’entrada i el d’aquelles que podien passar més fàcilment desapercebudes. I, segon, buscar recursos per superar barreres i aconseguir establir un bon vincle d’afecte, més d’hora que tard, amb cada un dels nens i nenes de la classe.

Les demandes d’assessorament de mestres i educadores que aconseguien superar les resistències i que arribaven a aquest punt van començar a canviar. Ja no es plantejaven focalitzades en l’infant —«No sé què li passa a aquesta criatura, voldria que te la miressis»—, sinó que de mica en mica es van anar formulant des de la perspectiva de l’educador: «No sé què em passa amb aquesta criatura, no l’entenc, no me’n surto».

Aquest canvi de plantejament va significar un avenç importantíssim perquè, d’entrada, es deixava de donar per descomptat que la criatura tenia problemes i, en conseqüència, s’obria pas a analitzar aspectes bàsics com el tipus de relació de l’educador amb la criatura o si les propostes de l’escola eren adequades.

En el moment que vam canviar la manera d’abordar els problemes i dificultats i vam passar de mirar només l’infant a ampliar la mirada a tot el seu context, va ser quan ens vam poder adonar que en el rerefons dels conflictes de les criatures a l’escola, s’hi trobava gairebé sempre la qualitat de la relació que els adults establien amb la criatura.

Amb el tracte amb les famílies, ha passat una cosa semblant. A mesura que he anat rememorant anècdotes, les petites històries i les múltiples converses amb pares i mares, m’he anat adonant que el recorregut que hem estat fent en els grups de pares i mares és similar al realitzat en les escoles.

Els pares que encara estan aferrats a la idea que els «bons pares» són els que tracten igual els seus fills, que els estimen igual, són els pares que també demanen que els psicòlegs o altres professionals els «arreglin» els problemes que tenen. Perquè si ells els tracten a tots igual (cosa per altra banda impossible) i només n’hi ha un amb problemes, vol dir que és cosa de la criatura. Tampoc és ni ràpid ni fàcil superar les resistències per fer el pas de mirar només el fill o la filla a ampliar la mirada cap al context de relacions. Aquest canvi de perspectiva permet adonar-se i poder acceptar que cada fill és únic i diferent i també ho és la relació que hi establim.

Aquest és el punt de partida per fer un nou plantejament, perquè fins que no s’accepta la diferència i es parteix d’aquesta diferència no es pot establir una relació de qualitat amb cada un dels fills tal com és. Quan som capaços d’alliberar-nos dels sentiments de culpa deguts a la persecució d’un impossible i de deixar d’aferrar-nos a la idea que «Els meus fills m’han d’agradar tots igual, me’ls haig d’estimar igual, els haig de tractar igual», podem començar a interrogar-nos sobre què ens passa amb aquest fill que no l’entenc, com puc acompanyar millor el seu desenvolupament..., i no, com s’ha fet sovint, qüestionar només la criatura. En el moment que els pares posen en qüestió, sense culpabilitats, la seva manera de fer i el tipus de relació que estableixen amb cada fill, se situen en una bona posició per trobar estratègies i recursos que els ajudin a estrènyer vincles amb cada membre de la família. En bona posició per ser més bons pares.

Quan arriben a aquest punt, les demandes d’assessorament per part dels pares també comencen a canviar. Deixen de fer demandes de «Miri’s la criatura» (i sovint, «Miri’m la criatura») per demanar que els ajudem a entendre què passa i què poden fer ells per entendre’s amb el seu fill i ajudar-lo millor. No és un pas fàcil ni tampoc senzill, perquè suposa remoure molts sentiments i emocions, a vegades mai explicitats, i estar disposats a fer canvis en les relacions i modificar maneres de fer. El fet cert és que avui ja són molts els pares que han deixat enrere idees i maneres de fer que van quedant desfasades. Molts dels conflictes que hem analitzat tenen també com a rerefons la qualitat de la relació i del tracte que rep cada criatura.

Descobrir i experimentar en la vida real, en les històries de tantes famílies, com n’és d’important estimar i sentir-se estimat perquè tot rutlli, m’ha portat a escriure un llibre com aquest, que parla fonamentalment d’amor i desamor, del que és estimar. De què és essencial per millorar les relacions entre pares i fills, avis i altres familiars. De sentiments i emocions íntimament relacionats amb l’estima entre les persones. De crear dins les famílies un entorn de benestar, d’alegria i bon humor, d’amabilitat i confiança, de més calma i millor comunicació, en què les criatures puguin madurar i formar-se, sanes i felices, i els pares se sentin capaços i satisfets; en què les emocions s’expressin, s’acceptin i es tingui l’ocasió d’aprendre a gestionar-les.

El llibre està estructurat per temes, i cada tema comença amb el relat d’una anècdota que inicia o introdueix anàlisis, reflexions, interrogants i estratègies a l’entorn del tema que es tracta, i inclou altres anècdotes i fets reals que faciliten i amplien la panoràmica. Els temes escollits són dels més demanats i tractats en els grups de pares i mares, i la forma de presentar-los és, en certa manera, una reproducció de diferents sessions de reflexió i aprenentatge compartit de diversos grups. No hi trobareu cap inventari de problemes amb propostes d’actuació. Els casos i exemples que es donen al llarg del llibre estan orientats a promoure la reflexió que permeti a cadascú anar establint els seus propis criteris.

Capítol a capítol, es va parlant de com afrontar les dificultats i els conflictes de la vida quotidiana; de conductes i frases automatitzades. Es van descobrint tòpics que esdevenen obstacles per avançar en el coneixement de cada persona concreta. Es defineixen conceptes per orientar i ajudar a definir objectius, tant pel que fa a les relacions com a l’educació dels fills; s’analitzen els missatges subliminars i els valors (o contravalors) que transmeten algunes frases i maneres de fer, molt habituals i arrelades en la nostra cultura, i que són contraris o contradictoris amb els sentiments i valors que la majoria de pares i mares volen transmetre. A més, i amb la intenció de facilitar els processos de canvi que cadascú es proposi, també s’aporten recursos i maneres de fer, d’expressar-se, actuacions i propostes alternatives que permetin substituir les que es volen eliminar i que transmetin amb més fidelitat allò que realment se sent i es vol comunicar.

Una de les motivacions que m’han impulsat a escriure aquest llibre ha estat la necessitat de difondre la feina feta amb pares i mares durant anys, en els grups de reflexió i d’aprenentatge compartit, i poder acompanyar altres pares i mares que estan ara en plena aventura d’educar els fills, compartint amb ells anècdotes i experiències, juntament amb elements de reflexió que els han permès reforçar i augmentar les seves competències educatives (d’observació, d’anàlisi, de reflexió i d’intervenció) i adquirir o recuperar confiança en la seva capacitat per dur a terme la tasca de pares i mares. Proposant reflexions que han ajudat i poden ajudar a conèixer-se i entendre’s millor a ells mateixos i a les criatures i, en conseqüència, a millorar la qualitat de les relacions amb els fills i amb les persones de l’entorn.

En definitiva, voldria que la lectura d’aquest llibre permetés viure amb més tranquil·litat les vicissituds de la paternitat i la maternitat; que fos un estímul per dedicar temps i esforç a l’educació dels fills i aconseguir unes relacions familiars satisfactòries, sanes i alegres; un suport per aclarir, rectificar i canviar allò que calgui en les relacions i activitats de la vida quotidiana. I especialment voldria ser una companyia afectuosa que transmeti el càlid suport de tants pares i mares que l’han fet possible, i esvaeixi els sentiments de solitud, d’inseguretat, de cansament, d’impotència, de neguit o de fracàs que, a vegades, apareixen davant les dificultats i responsabilitats de la tasca de pares i mares.