Josep Puigsech Farràs
(Granollers, 1972) és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en les relacions del moviment comunista entre la Rússia soviètica, l’URSS i Espanya en la franja compresa entre 1917 i els anys quaranta del segle XX. Ha analitzat aquestes relacions des de diferents punts de vista, com la perspectiva interna del moviment comunista internacional dirigit des de la Internacional Comunista, les relacions diplomàtiques o la trajectòria de les Brigades Internacionals. Ara hi afegeix l’impacte de la Revolució d’Octubre a Catalunya, en una cronologia compresa entre 1917 i 1939.
La Revolució Russa de l’octubre de 1917 (novembre, segons el calendari occidental) va tenir un impacte immediat a Catalunya. La societat catalana, des de la dreta fins a l’esquerra, des de la burgesia fins a l’obrerisme, s’hi va posicionar. La gran majoria hi era contrària. Però hi va haver qui s’hi va identificar i això va afavorir el naixement d’una nova ideologia a Catalunya, el comunisme. La Revolució també va tenir incidència sobre la conflictivitat social, en forma de vagues obreres. I no només això: va intensificar el debat sobre la qüestió nacional.
Així, als anys vint i trenta del segle passat, figures com Andreu Nin, Francesc Macià, Josep Pla, Jaume Pi i Sunyer, Francesc Blasi o Antoni Rovira i Virgili, entre d’altres, van voler conèixer la Rússia soviètica o l’URSS i, o bé vincular-s’hi políticament o financerament, o reflexionar sobre els resultats de la Revolució. Mentrestant, els socialistes catalans continuaven mirant de reüll aquella Revolució i naixia una segona i una tercera generació de comunistes a Catalunya. Es potenciava així una relació que anava in crescendo i que culminaria en els anys de la Guerra Civil, marcada per la conflictivitat dins les files comunistes, l’establiment de lligams institucionals entre Moscou i Barcelona i la notable simpatia popular per la Revolució.
www.eumoeditorial.com
LA REVOLUCIÓ RUSSA I CATALUNYA
Eumo Editorial
© 2017, Josep Puigsech Farràs
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. de Perot Rocaguinarda, 17. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: març de 2017
Disseny de la coberta: Marta Prat
Maquetació: ebc, serveis editorials
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-596-4
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 917021970 / 932720447).
Tots els drets reservats.
Presentació
1. La Revolució dels maximalistes arriba a Catalunya
Poques notícies i poc clares de la Revolució dels maximalistes, però molts detractors
La Revolució dels maximalistes també té alguns seguidors
Les primeres adhesions institucionals a la Revolució dels maximalistes i el naixement de la primera generació de comunistes catalans
L’impacte social de la Revolució dels maximalistes: vagues i altres conflictes sense arribar al grau de revolució
Notes
2. La Revolució dels comunistes té un efecte crida a Catalunya
Andreu Nin. El cas català en majúscules
El cercle separatista català davant les potencialitats derivades de la Revolució dels comunistes: el paradigma de Macià
Els socialistes catalanistes es desperten tard i de forma ambivalent
Viatgers catalans a la pàtria de la Revolució dels comunistes: Josep Pla, Eugeni Xammar i uns quants més
Notes
3. La llarga ombra de la Revolució Russa durant els anys republicans
Estirant el fil dels viatgers catalans: Carles Pi i Sunyer i Antoni Rovira i Virgili
De la segona generació de comunistes catalans a la tercera
Un vell bolxevic i un vaixell, primeres materialitzacions de la Revolució Russa a Catalunya
L’èxtasi del XIX aniversari de la Revolució Russa: 7 de novembre de 1936
Un salt més cap endavant: la Revolució Russa estableix lligams institucionals amb la Generalitat de Catalunya i la intel·lectualitat catalana
El punt final a la Revolució Russa i Catalunya
Notes
4. Epíleg. Un bagatge per a la història de Catalunya?
Per a l’Aniol,
tot un revolucionari del segle XXI
El centenari de la Revolució Russa donarà lloc a moltes obres que analitzaran aquest esdeveniment i reflexionaran sobre la realitat i l’impacte d’un procés revolucionari que no només va marcar el present i el futur de Rússia a partir de la nit del 6 al 7 de novembre de 1917 (del 25 al 26 d’octubre de 1917 segons l’antic calendari rus) sinó també el de tot Europa i el món. El triomf i la posterior consolidació de la Revolució Russa, en el marc d’una guerra civil i amb el posterior aïllament internacional d’una Rússia soviètica, que esdevenia Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) el 1922 amb la incorporació de diferents territoris i nacions que havien format part de l’antic Imperi rus, suposaren la supervivència d’un nou tipus d’estat a Rússia, a Europa i al món: un estat socialista que havia d’evolucionar cap al comunisme. Deixant de banda la discussió sobre quin va ser el grau de continuïtat i quins foren els punts d’unió i de trencament entre la Revolució Russa del novembre de 1917 i els primers anys revolucionaris amb la posterior deriva estalinista, d’allò de què no hi ha cap mena de dubte és del fet que l’URSS esdevingué una protagonista principal de la Segona Guerra Mundial. I arran de la seva victòria en aquest conflicte armat trencà l’aïllament internacional i esdevingué un dels dos actors principals de la Guerra Freda a partir de 1945 —no oblidem que aquesta s’inicià amb el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki per part dels EUA en una acció propera a les costes de l’URSS i que amenaçava els soviètics amb la constatació que els EUA disposaven d’una nova arma de destrucció i que la podien utilitzar contra la població civil. L’URSS controlà gran part del centre i de l’est d’Europa i fomentà l’expansió del model soviètic arreu del món. Dissensions internes al marge, l’URSS perdé la Guerra Freda el 1991 i amb ella perdia l’herència que havia suposat la Revolució Russa.
El món de la Revolució Russa no arribà només a tots els estats europeus, sinó també als territoris sense estat propi dins del vell continent. Catalunya en fou un dels millors exemples. I per aquest motiu proposem aquí una anàlisi i reflexió sobre la Revolució Russa i Catalunya. La franja cronològica que resulta d’aquesta lògica és molt clara: parteix de la dinàmica interna russa, la Revolució del novembre de 1917, per resseguir els punts de connexió que s’establiren amb la realitat catalana, que efectivament hi van ser, i foren més amplis i intensos d’allò que potser es podria pensar. Durant la dècada dels anys vint i la primera meitat de la dels trenta continuà aquesta dinàmica en una línia ascendent, i el seu punt culminant s’assolí durant els anys de la Guerra Civil a Catalunya. La cronologia catalana, en aquest cas, marcaria el límit de tancament. L’arribada del franquisme suposà el tall amb la dinàmica que s’havia viscut entre el novembre de 1917 i el febrer de 1939 a Catalunya. Per aquest motiu, aquesta obra delimita la seva cronologia a aquests anys.
Reconstruir la relació entre la Revolució Russa i Catalunya no resulta fàcil des d’un punt de vista documental. La més que limitada disponibilitat de fonts primàries catalanes és un comú denominador de tot aquest període. Amb tot, això es compensa parcialment per la riquesa de les fonts hemerogràfiques, així com de les memòries de molts d’aquells catalans que formaren part d’aquesta relació. Per altra banda, les fonts primàries russes constitueixen una altra via per reconstruir tots aquells anys, encara que tanmateix estigueren lligades a dos àmbits concrets atesa la consideració russosoviètica que el cas català no era el cas d’un estat europeu i, per tant, formava part, i de forma secundària, de la dinàmica estatal espanyola. L’esfera del moviment comunista internacional, per la via de la III Internacional o Internacional Comunista, i l’esfera de les relacions culturals i propagandístiques són els dos camins que ens obren les fonts arxivístiques russes, i especialment en els anys de la Guerra Civil espanyola. Diferents aportacions bibliogràfiques han partit d’aquestes fonts i ara en recollim una bona part dels seus resultats.
En el primer capítol d’aquest llibre hem constatat que les primeres notícies sobre la Revolució Russa que arribaren a Catalunya foren quasi immediates als esdeveniments de Petrograd però, al mateix temps, poc concises. Ara bé, això no suposà cap impediment perquè quasi automàticament es generés un estat d’opinió entre nombroses forces polítiques, sindicals i socials a Catalunya sobre els esdeveniments de la llunyana Rússia. El període comprès entre el novembre i el desembre de 1917 va ser ric, molt ric, a l’hora de generar un estat d’opinió sobre allò que des de tots els punts de vista es veié com la Revolució dels maximalistes. La majoria en foren detractors. Fins i tot entre aquells sectors que, a priori, es podria pensar que podien tenir algun tipus d’empatia envers aquella revolució. Només una minoria s’hi mostraren favorables, encara que això es compensava pel fet que es tractava del sector amb més força dins de l’obrerisme català. El context de la Primera Guerra Mundial marcà profundament l’adopció d’aquestes posicions crítiques i distants envers la Revolució dels maximalistes, com també les favorables. Un altre factor que hi havia al darrere fou la dimensió ideològica de la Revolució, que en aquest cas fou fuetejada duríssimament per l’elit política i social catalana. Ara bé, a partir de 1918 s’inicià una travessia pel desert, arran de la informació cada cop més limitada que arribava des de Rússia i dels temors que el poc que n’arribava no era precisament gaire rigorós, ja que passava pels filtres d’unes agències i governs europeus que estaven enfrontats obertament amb el país de la Revolució dels maximalistes.
Aquest estancament tindria un punt d’inflexió a partir de l’inici del 1919, concretament a partir dels mesos de febrer i març. El naixement de la III Internacional o Internacional Comunista el març d’aquell any reactivà la relació i forçà una aposta d’identificació absoluta amb la Revolució dels maximalistes. La III Internacional clarificà, sense marge de dubte, quina havia estat l’essència de la Revolució del novembre de 1917: una revolució comunista. Partint d’aquesta premissa, s’obriren les portes per dur a terme no només la identificació ideològica amb la Revolució, sinó també un lligam institucional amb ella. El resultat seria una triple adhesió des de Catalunya, duta a terme per forces anarquistes, per altres de procedència socialista i també per republicans liberals nacionalistes. La imatge de transformació política i social que proposava la Revolució els enlluernà a tots ells. De les dues primeres en sorgiria el naixement dels primers comunistes a Catalunya i, després, dels primers partits comunistes catalans. I ho diem en plural perquè fou així: n’hi hagué més d’un. Certament, la quantitat dels primers comunistes catalans fou molt reduïda, en alguns casos no arribà ni al centenar de membres. Tanmateix, la seva simple existència demostra que a Catalunya hi hagué un grup de gent que estigué disposada a seguir el camí iniciat per la Revolució dels maximalistes. Creien en aquests valors de forma sincera i en el projecte que s’obria davant seu. Altres, però, se’n desmarcaren. Tanmateix, el debat existí en tots els casos.
Aquesta diversitat de procedències, així com la pluralitat de formacions comunistes que existiren a Catalunya, demostra que el moviment comunista internacional va ser alguna cosa més que un moviment creat artificialment des de la III Internacional. Existia un substrat propi a Catalunya, marcat per una tradició de lluita social i política, que venia de molt abans que es produís la Revolució Russa, i que connectà amb els plantejaments de la III Internacional. El naixement del comunisme català ja fou diferencial en alguns aspectes respecte al de la resta d’Espanya. Els comunistes catalans buscaren una autonomia respecte a la direcció estatal espanyola, no exempta de discrepàncies amb ella, o, en altres casos, formaren directament un partit independent català sense cap tipus de lligam ni referent amb la resta d’Espanya.
El naixement de la III Internacional situà la relació entre la Revolució dels maximalistes i Catalunya en un camp de dimensió política que, com hem vist, seria divers i donaria lloc a diferents vies de contacte i de desenvolupament. Tanmateix, aquesta dimensió política no seria l’única que es produiria. Al seu costat n’hi hagué una altra, la dimensió social. L’onada de vagues i conflictivitat social que es visqué a Catalunya a partir del febrer de 1919 tingué en la referència de la Revolució dels maximalistes un element que ajudà a potenciar-la. Vagues com les de La Canadenca simbolitzaren perfectament aquesta vessant. Tanmateix, mai no acabaren d’arribar a ser una revolució, si bé ajudaren a sacsejar encara més el context de lluites socials a Catalunya. Les xifres de la conflictivitat social a Catalunya durant aquells anys així ho demostren.
El segon capítol d’aquesta obra evidencia com durant els anys vint la Revolució dels comunistes, ja que ara s’havia passat a identificar així, tingué un efecte crida a Catalunya, que portà alguns catalans a establir-s’hi, a entrar-hi en contacte o a voler conèixer la Rússia comunista o, posteriorment, l’URSS. Aquest fet generaria unes noves coordenades en la relació que s’havia establert entre la Revolució Russa i Catalunya a partir del novembre de 1917. Algunes s’afegirien a les ja existents i ampliarien així un camp concret. Altres, en canvi, farien acte de presència per primera vegada i hi aportarien una nova dimensió.
Per una banda, trobarem la presència d’un català, com serà el cas d’Andreu Nin, en els òrgans de direcció de l’aparell internacionalista sorgit de la Revolució dels comunistes, on tindria un paper decisiu. Aparentment es tractava d’una imatge inimaginable el novembre de 1917, quan a Catalunya es reberen les primeres notícies de la Revolució. Però es va donar. Aquest paper de Nin ampliava la dimensió política que la Revolució dels comunistes havia tingut a Catalunya arran de la creació de la III Internacional. I també, encara que amb una altra perspectiva, la dimensió del separatisme català. Es tractava d’un nou protagonista que s’afegia a aquesta relació. El separatisme cercaria a Moscou aquell suport internacional tan anhelat i refusat a escala europea i mundial que, tanmateix, tindria la mateixa resposta des de la capital soviètica. Francesc Macià en seria l’exponent. Era una realitat que demostrava com l’internacionalisme comunista apostava per l’alliberament de les nacions oprimides en termes teòrics, però que ja es feia més complicat quan havia de baixar al camp pràctic perquè hi havia una discussió de fons: què s’entenia per nacions oprimides? Ara bé, hem de tenir present que malgrat que Nin ocupà un càrrec d’alt nivell en l’aparell internacionalista —secretari general adjunt—, aquest no ho era en el marc de la III Internacional, que estava considerada l’estrella del projecte internacionalista, sinó que ho era en el camp de la Internacional Sindical Roja, és a dir, la germana pobra de la III Internacional. Per la seva part, Macià fracassà estrepitosament en el seu projecte per assolir el suport de l’internacionalisme comunista per a la causa separatista catalana.
La dimensió política arribaria també amb uns nouvinguts que arribaven tard a aquesta pel·lícula, però que exercirien unes anàlisis sobre la Revolució dels comunistes i l’URSS notablement lúcides. Es complia la màxima que des de fora tot es veu més clar. Detectaren la rellevància de la Revolució dels comunistes però, al mateix temps, la deriva en la qual es trobava l’URSS amb la creixent figura d’un Iossif Stalin que ben poc tenia a veure amb el projecte de 1917. I també pogueren identificar elements de distorsió, i directament errades, en el procés que conduïa de 1917 cap endavant. Tanmateix, els pesaria la comoditat de criticar sense haver predicat amb l’exemple. Resultava molt fàcil criticar el que s’havia fet a Rússia i l’URSS i com s’havia fet, però ells no havien pogut començar un projecte com el de 1917 a Catalunya. No tenien, ni tindrien, la base social per fer-ho. I, per cert, el fet de centrar totes les responsabilitats només en factors interns, obviant les pressions que havien rebut els revolucionaris russos des de dins del país i en l’àmbit internacional, era una manera de desenfocar una anàlisi que pretenien que fos neutral.
El camp cultural i intel·lectual es convertí en la gran novetat en la relació de la Revolució dels comunistes i Catalunya durant els anys vint. També semblava una imatge inimaginable el novembre de 1917. I més encara si tenim present que qui l’acabaria protagonitzant no serien figures situades en l’esfera del comunisme o del moviment obrerista, sinó figures que tenien una visió del món notablement diferent, com Josep Pla, Eugeni Xammar, Jaume Pi i Sunyer, Ferran Valls i Taberner o Francesc Blasi. Dues reputades figures de les lletres catalanes, així com destacats membres de l’àmbit cultural i associatiu català, decidiren trepitjar la terra de la Revolució dels comunistes per veure amb els seus ulls què havia suposat i suposava aquella revolució. Més endavant tres viatgers més, lligats en general a l’esfera cultural, ampliarien aquesta vessant en la relació entre la Revolució i Catalunya.
Cal tenir en compte que la franja dels anys vint marcà una evolució general sobre aquella revolució com a subjecte individualitzat. Es tractava d’una qüestió cronològica i de context. Cronològica, perquè a mesura que avançava la distància temporal respecte al novembre de 1917 s’anava difuminant, lentament, el protagonisme directe d’aquesta revolució, que, òbviament, s’anava veient més llunyana en el temps. De context, perquè el projecte d’expansió de la Revolució Russa arreu d’Europa havia quedat frustrat després dels fracassos insurreccionals esdevinguts, entre d’altres llocs, a Alemanya —amb els espartaquistes—, a Hongria —amb Béla Kun— o a la mateixa Polònia —amb el fracàs de l’entrada de l’Exèrcit Roig a Varsòvia. Per tot això, el concepte de revolució anà perdent força en el context europeu i, també, en el català, que a partir de 1923 i fins a 1931 viuria un cicle dictatorial que jugava en contra de qualsevol intent revolucionari.
El tercer capítol constata com aquesta tendència que venia marcada des de 1921 es mantindrà en bona mesura fins al juliol de 1936. El camí marcat anys abans es mantindria només amb alguna novetat, com el desenvolupament del comunisme heterodox, que a Catalunya viuria una situació ben singular. Tanmateix, l’inici de la Guerra Civil espanyola a Catalunya el 19 de juliol de 1936 marcarà un canvi abrupte en la relació que s’havia mantingut en aquells darrers anys. El context català, amb l’eclosió d’un ampli procés revolucionari a la rereguarda, on cada força política i sindical l’interpretava i apostava per un model revolucionari en funció de les seves necessitats, reactivarà la validesa del concepte de revolució. El context català, per tant, ara jugarà a favor de la recuperació de la figura de la Revolució Russa com un subjecte propi, de primer nivell. Una Revolució Russa que ara ja passà a ser definida genèricament, precisament, com a Revolució Russa. Serà sempre reinterpretada en funció de les necessitats del present i, de fet, es convertirà en una manera indirecta de fer política. Com a derivació d’aquesta efusió revolucionària s’establiran relacions institucionals entre el màxim òrgan de representativitat nacional català, la Generalitat, i l’URSS, cosa que donarà lloc a una dinàmica que era inimaginable el novembre de 1917. I per si tot això no fos suficient, la Revolució Russa es reactivarà a Catalunya amb el naixement del Partit Socialista Unificat de Catalunya i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, uns mesos abans. Ambdues formacions es consideraven filles de la Revolució Russa.
L’URSS ajudarà en tot aquest ambient. Ajudarà al fet que molts catalans personifiquin la Revolució Russa amb Vladímir Antonov-Ovseenko, la figura que havia encapçalat l’acció del Comitè Militar Revolucionari a Petrograd la nit del 6 al 7 de novembre de 1917 i que entre l’1 d’octubre de 1936 i el setembre de 1937 exercirà com a cònsol de l’URSS a Barcelona. L’arribada d’un vaixell de càrrega, el Zirianin, el 14 d’octubre de 1936 esdevindrà la segona materialització de la Revolució Russa per a molts catalans. L’ambient d’eufòria es traduirà en uns espectaculars actes commemoratius del XIX aniversari de la Revolució Russa que se celebraran a Barcelona. La unitat de les forces polítiques i sindicals i la unitat institucional i de l’associacionisme civil en formaran part, però també serà l’inici de la persecució contra el comunisme heterodox. Dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que començà a perdre força el 1937, i encara més el 1938. El XXI aniversari de la Revolució Russa passaria pràcticament inadvertit a Catalunya. La guerra s’estava perdent de forma irremeiable i això pesava molt. Massa. El cicle iniciat el novembre de 1917 estava arribant a la seva finalització. El febrer de 1939 era a tocar.
Així doncs, el quart capítol constata, a mode d’epíleg, com la Revolució dels maximalistes, la Revolució dels comunistes o la Revolució Russa sintetitzen en un parell de paraules aquesta rica relació temàtica i cronològica, pràcticament vint-i-dos anys d’una relació que, sense cap mena de dubte, fou dinàmica i exponencial. Dinàmica, perquè en cap cas no es tractà d’un esdeveniment que primer fou vist i que després arribà a casa nostra d’una forma fixa i sense capacitat d’evolucionar. Ben al contrari. La Revolució i Catalunya teixiren una dinàmica marcada per la constant evolució. La Revolució Russa formà part de la realitat catalana entre el 1917 i el 1939. Sense ella, res no hauria estat igual a Catalunya. I això s’ha de tenir present. Sense el naixement de les primeres agrupacions comunistes a Catalunya no s’hauria pogut materialitzar la realitat que es visqué a Catalunya durant la Guerra Civil, o en tot cas s’hauria fet de manera molt diferent. Per altra banda, la relació entre la Revolució Russa i Catalunya, com tot procés històric, estigué determinada pel marc canviant de la dinàmica nacional i internacional. Res no hauria estat igual sense el marc europeu del final de la Primera Guerra Mundial i el món d’entreguerres, com tampoc sense la Catalunya del final de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera i la posterior etapa republicana, Guerra Civil inclosa. I això sense deixar de banda la Guerra Civil russa, el naixement de l’URSS i la deriva estalinista de l’Estat soviètic, tots ells factors determinants claus que s’interrelacionaren per donar lloc a etapes de menor i major intensitat en aquesta relació entre la Revolució Russa i Catalunya.
En definitiva, la Revolució Russa no fou un simple bagatge més per a la història de Catalunya. Fou un dels bagatges en singular. La seva evidència es produí durant els anys de la Guerra Civil, sens dubte l’etapa més determinant de la història catalana del segle XX.
Finalment, no voldria deixar passar l’ocasió d’agrair la confiança que des d’Eumo Editorial s’ha dipositat en aquesta obra, una editorial amb la qual he tingut la sort de poder tornar a coincidir després d’uns quants anys i que em va obrir les portes d’aquest món de la història. Agraïment també per al Ministerio de Ciencia e Innovación i als companys del meu grup d’investigació que, a través del projecte HAR2014-53498 titulat «Culturas políticas, movilización y violencia en España, 1930-1950», han fet que el treball d’aquest llibre hagi estat possible. I, finalment, agraïments per a aquelles persones que hom sempre sap que té al seu costat, que no li fallaran i que han vist com dia a dia aquesta obra anava agafant cos. No cal dir-ne noms ni cognoms. Elles saben perfectament qui són.
La nit del 6 al 7 de novembre de 1917 a Barcelona, Lleida, Tarragona, Girona i la resta de ciutats i pobles catalans va ser com qualsevol altra nit després de la ressaca de la triple crisi de 1917. El fracàs de la revolta política, protagonitzada per la burgesa i nacionalista Lliga Regionalista, i el fracàs de la vaga general obrera, encapçalada per la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i l’anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), havien donat pas a un escenari marcat per la repressió de l’Estat i, també s’ha de dir, pel suport de determinats sectors socials i polítics catalans a aquesta repressió. Les forces d’ordre havien suprimit l’Assemblea de Parlamentaris el juliol de 1917. I unes setmanes després l’Exèrcit havia acabat amb la vaga general. Precisament, el temor a aquesta revolució social havia estat el principal factor perquè la Lliga donés suport al nou Govern de concentració nacional fomentat pel rei, Alfons XIII, i encapçalat pel liberal Manuel García Prieto. El nou executiu format el novembre de 1917 comptava amb dues figures emblemàtiques de la Lliga, Felip Rodés —que s’encarregaria de la cartera d’Instrucció Pública— i Joan Ventosa —a Finances. García Prieto es comprometia a celebrar eleccions el febrer de 1918. Unes eleccions que havien de servir per a allò que havien servit des de l’inici de la Restauració: perquè res no canviés.1
En canvi, alguna cosa sí que estava començant a canviar en un dels extrems d’Europa. Petrograd es convertia en l’epicentre d’un tsunami polític, social i econòmic. Era la nit del 6 al 7 de novembre de 1917, segons el calendari occidental, o del 25 al 26 d’octubre de 1917, segons el vell calendari julià que encara es feia servir dins de les malmeses fronteres russes. Aquesta ciutat, coneguda popularment com la Venècia del Nord, havia russificat la seva denominació original, Sant Petersburg. N’eren el motiu les reminiscències germàniques d’un nom que topava amb la participació russa a la Primera Guerra Mundial contra el bloc dels Imperis Centrals, del qual Alemanya era el principal bastió.
Vladímir Antonov-Ovseenko, de 34 anys i nascut a la localitat ucraïnesa de Txernigov dins de les fronteres de l’Imperi rus, encapçalava les forces del Comitè Militar Revolucionari del Soviet de Petrograd que assaltà el Palau d’Hivern —avui dia Museu Hermitage— on residia la seu del Govern Provisional dirigit pel socialista revolucionari moderat Aleksandr Kerenski. Els bolxevics eren el partit hegemònic en aquest Comitè Militar Revolucionari i havien defensat públicament la consigna de «Tot el poder per als soviets», és a dir, tot el poder per als consells d’obrers, camperols i soldats russos. Així, doncs, una nova revolució russa havia triomfat a la capital de l’antic Imperi. Si el març de 1917, sempre segons el calendari occidental, havia suposat la caiguda de la vetusta monarquia dels Romanov, el novembre suposava la caiguda del govern liberal sorgit d’aquella primera onada revolucionària. La nova revolució seria beneïda pel Segon Congrés dels Soviets de tot Rússia, l’organització que representava els soviets de les diferents parts del país i en nom de la qual s’havia fet la revolució. Aquest congrés també donaria el seu vistiplau als decrets del nou Govern revolucionari, que oficialment passava a anomenar-se Consell de Comissaris del Poble —Sovnarkom segons el seu acrònim en llengua russa.
Els primers decrets revolucionaris tenien per objectiu, a curt termini, retirar el país de la guerra i adoptar unes primeres mesures econòmiques i socials que permetessin establir les bases per iniciar el camí cap a l’establiment d’un model socialista i, en un futur no llunyà, arribar a comunista. Ara bé, la revolució de moment només havia triomfat a la capital. I això era significatiu en la mesura que l’antic Imperi rus era el país més extens del món i, no ho oblidem, es trobava immers en el marc d’una Primera Guerra Mundial en la qual el Govern Provisional de Kerenski havia mantingut tots els acords internacionals amb les potències que formaven part de l’Entesa. Kerenski havia ratificat la continuïtat russa a la guerra, malgrat l’estat lamentable en el qual es trobaven les tropes russes i les constants derrotes que rebien en el front de batalla. Així, doncs, el poder dels revolucionaris es trobava en una petita, de fet petitíssima, illa. I els quedava estendre el poder revolucionari arreu del país, començant per Moscou, la segona ciutat i capital històrica russa.2
Rússia començava a canviar. I, mentrestant, a Catalunya no es tardaria gens a adoptar una posició davant dels esdeveniments russos, malgrat els quasi 3.000 quilòmetres de distància. Es faria des de la gran majoria de l’àmbit polític català i, també, per una part de la societat. Catalunya esdevindria així capdavantera dins del conjunt d’Espanya a l’hora d’afrontar la dinàmica russa, tant per la intensitat com per la diversitat dels protagonistes que s’hi implicarien. I s’hi mantindria fins al febrer de 1939. Dos filtres específics explicaven aquesta situació. En primer lloc, la presència del factor nacional, que es convertia en un condicionant a l’hora d’analitzar qualsevol dinàmica i que, a més, havia generat una correlació de forces polítiques dins de Catalunya que no tenien equivalent a la resta d’Espanya.3 I, en segon lloc, la forta concentració de població obrera, resultat del desenvolupament industrial de Catalunya des de la meitat del segle XIX,4 que s’organitzava majoritàriament dins de l’anarcosindicalisme i que convertia Catalunya en un territori diferenciat de la resta de l’Estat espanyol i, també, de la major part dels països europeus on l’hegemonia del marxisme dins de l’obrerisme contrastava amb el cas català.5
Tenint present aquest punt de partida, que ens ha d’acompanyar pràcticament en tot el recorregut des de 1917 fins a 1939, el coneixement dels esdeveniments revolucionaris russos començà a Catalunya només dos dies després del triomf de la Revolució a Petrograd. Això sí, amb una concreció factual i, com era d’esperar, un retard cronològic en la recepció de les novetats procedents de Rússia. Catalunya, com la major part dels territoris de l’Europa Occidental, rebria el primer impacte de la Revolució Russa a través de les notícies de premsa internacional. No hi havia cap corresponsal català a Rússia que pogués narrar directament els esdeveniments o bé que, fins i tot, més endavant pogués recollir la seva experiència durant els fets, com faria l’estatunidenc John Reed el 1919 amb Deu dies que sacsejaren el món.6 De fet, l’únic corresponsal de premsa de tot Espanya que hi havia a Rússia en aquelles dates, i que s’hi mantindria fins a l’estiu de 1918, era Sofía Casanova. Però les seves cròniques, marcades per un to crític i descoratjador envers els revolucionaris russos i la seva praxi, tampoc no tindrien incidència a Catalunya. Es publicaven al diari madrileny ABC i, a més, amb un decalatge temporal notable respecte al moment en què es produïen els esdeveniments. A vegades arribaven fins i tot amb un parell de mesos de retard.7
Així, doncs, el primer coneixement de la Revolució Russa a Catalunya arribà mitjançant les agències internacionals de premsa i la reproducció de notícies publicades a la premsa estrangera, fonamentalment francesa, en menor mesura britànica, sueca, suïssa i alemanya, i russa només de manera puntual. Tanmateix, aquesta situació no era exclusiva de Catalunya. El conjunt d’Europa Occidental ho patia. Les notícies de la Revolució, de Madrid a Berna, de Londres a Roma, de Lisboa a Viena, arribaven per aquesta via. Això sí, segons la interpretació que se’n volgués fer s’acudia a les fonts d’una procedència o altra. En tot cas, d’allò de què no hi ha cap mena de dubte és que la manca d’informacions directes anava acompanyada pel retard cronològic. Com a mínim, les notícies arribaven a Catalunya amb dos dies de diferència respecte a quan es produïen a Rússia.
Però, malgrat aquest retard, des de Catalunya hi hagué la consciència que els esdeveniments que s’estaven produint a Rússia eren rupturistes, ja que permetien situar la caiguda del Govern Provisional de Kerenski i el triomf dels revolucionaris. En alguns casos puntuals s’identificà el protagonisme amb els bolxevics i, més personalitzadament, amb la figura de Vladímir Ilitx Uliànov —Lenin. Els revolucionaris foren identificats com a maximalistes per part de tots els partits, sindicats i grups socials catalans que mostraren el seu interès per la Revolució Russa. Però no era una terminologia inventada des de Catalunya. Reproduïa la que utilitzaven les agències internacionals i les notícies de la premsa estrangera. Per tant, la Revolució Russa del novembre de 1917 no fou definida com la Revolució d’Octubre, la Revolució Comunista o, fins i tot, la Revolució Russa. Aquesta seria una construcció que s’empraria a posteriori, a partir dels anys vint o més endavant, quan amb el pas del temps i amb la mateixa evolució de la Rússia revolucionària se’n clarifiqués l’evolució política. Mentrestant, era la Revolució dels maximalistes.
La nebulosa que es teixia sobre el coneixement factual dels esdeveniments revolucionaris a Rússia els mesos de novembre i desembre de 1917, que per altra banda va ser molt menor si la comparem amb la que es viuria durant l’any 1918, no es reproduí a l’hora de mostrar una posició contrària o favorable a aquella revolució. Des de la dreta política catalana, passant pels sectors socials conservadors, fins al republicanisme liberal d’esquerres o l’obrerisme, s’establí ràpidament una línia interpretativa ben definida. Així, doncs, la Revolució dels maximalistes generà un ràpid impacte a Catalunya a l’hora de determinar un posicionament ideològic envers ella. I en tots els casos es va fer des d’una doble perspectiva: la dimensió ideològica, és a dir, les simpaties o antipaties envers el que suposava un trencament revolucionari; i la dimensió internacional, és a dir, els efectes que generava en les aliances de la Primera Guerra Mundial.
La línia vermella entre detractors i partidaris de la Revolució dels maximalistes fou nítida. La imatge negativa es dibuixà des dels sectors de la dreta política catalana, agrupats a la Lliga, fins a allò que podríem denominar com la dreta sociològica catalana, passant per l’esquerra liberal que representava el republicanisme catalanista del Partit Republicà Català (PRC) o l’esquerra sociològica del republicanisme anticlerical i de tarannà federalista. Lligaires i gent d’ordre, a vegades sobreposats, establiren vasos comunicants contra la Revolució. La desqualificaren obertament i la convertiren en un anatema, especialment els segons. Els republicans partirien d’una visió negativa, ja que hi veien una aliança dels revolucionaris amb el Govern alemany per tal d’afeblir l’Entesa. Només en alguns casos puntuals es ponderaria aquesta visió per evolucionar cap a una certa condescendència, arran de les implicacions pacifistes per les quals apostaven els revolucionaris i que esperaven que es poguessin estendre al conjunt dels països implicats a la Primera Guerra Mundial. En canvi, i per una altra banda, va haver de ser a les files de l’obrerisme, concretament des de l’anarquisme, on es va generar una imatge positiva. La consideraren un procés d’alliberament del poble rus i una llança a favor del moviment pacifista a Europa per finalitzar la Primera Guerra Mundial.
Així, doncs, des del 9 de novembre de 1917, quan es rebé la primera notícia de la Revolució dels maximalistes a Catalunya, fins al març de 1919, quan es produí el naixement de la III Internacional —coneguda posteriorment com a Internacional Comunista—, que suposava institucionalitzar un projecte per estendre la Revolució de Rússia arreu del món a través de la formació de partits comunistes,8 l’impacte a Catalunya quedà focalitzat en l’estat d’opinió de diferents forces polítiques i una part de la societat catalana. No es va anar més enllà. Simplement perquè no s’estava en condicions d’anar-hi. Per part de l’obrerisme hi havia voluntat, però faltava un coneixement directe i factual de la Revolució i les seves materialitzacions. Aquesta prova només es podria començar a superar a partir de la creació de la III Internacional.
Només dos dies després del triomf de la Revolució a Rússia, la gent d’ordre, entenent aquest concepte com la burgesia catalana essencialment urbana però sense deixar de banda els grans propietaris rurals, no esperaren gens a desqualificar la Revolució. La consideraren una acció il·legítima i, a més, il·lusa. Calia desqualificar-la i desacreditar-la des del primer moment, ja que se la veia com un virus que s’havia d’evitar que arribés a Catalunya i, per extensió, al conjunt d’Espanya. Sense cap mena de dubte, se sentien potencialment amenaçats. Se’n sabia ben poc. Però només el fet que fos un episodi de trencament profund de l’actual statu quo, era suficient. No estaven disposats a donar-li ni una sola vàlvula d’oxigen.9
Aquesta lògica explica que l’interès de la gent d’ordre se situés en els perdedors i no pas en els triomfadors. El darrer dels Governs Provisionals sorgits després de la Revolució del març de 1917, el de Kerenski, fou presentat com una víctima i quasi com un màrtir. Kerenski havia estat enderrocat com a resultat d’una acció violenta que, implícitament, era considerada un cop d’estat, protagonitzada pels soviets. Els revolucionaris russos eren identificats com un grupet de maximalistes, als quals no s’anava més enllà de situar-los com un autoanomenat Comitè Revolucionari del Soviet de Petrograd. Així, doncs, els bolxevics no eren identificats com a tals, ni Lenin, ni la plana major del bolxevisme. Tampoc no es situava el paper representat pel Segon Congrés de Soviets de tot Rússia. Ni la participació popular. Res de res. Els esdeveniments viscuts en cap cas no eren un mèrit d’aquells als quals es qualificava de maximalistes, sinó un desmèrit del Govern Provisional. Només calia veure les causes del canvi que s’havia viscut al país: la manca de voluntat del Govern Provisional per cedir terres al soviet i la incapacitat de Kerenski i els seus ministres per presentar una sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial. Ara bé, malgrat que els protagonistes triomfants eren difuminats clarament, això no fou cap impediment per transmetre una imatge catastròfica de l’acció que s’acabava de viure al país i, ara ja sí, lligar aquest concepte amb l’inici d’un procés revolucionari que havia portat el triomf de la revolució obrera i camperola a Petrograd. Havia costat, però s’havia reconegut que es tractava d’una revolució. Ara bé, la revolució s’identificava com a sinònim de cop d’estat i com una autèntica catàstrofe. És més, fins i tot es deixava caure que l’enfrontament amb el Govern Provisional havia generat una guerra civil caracteritzada per l’arbitrarietat dels revolucionaris.
El 10 de novembre de 1917 la imatge negra s’accentuava i s’hi afegia un grau de dramatisme exagerat. La situació de Rússia fou presentada com la d’un país que s’enfonsava a l’abisme.10 La sang s’havia escampat pels carrers de la capital. Rússia havia quedat sota el control del soviet, els eixos vertebradors del qual eren unes «turbes de Lenin» que eren identificades amb el Partit Bolxevic. Així, doncs, els esdeveniments de Petrograd eren vistos com una realitat a la qual ja no era possible fer marxa enrere. La Revolució havia triomfat i Lenin n’era el seu cabdill. Els revolucionaris russos, il·lusos però al mateix temps violents i sanguinaris, havien promès la retirada de Rússia de la Primera Guerra Mundial, el repartiment de terres entre els camperols i la convocatòria d’una Assemblea Constituent per donar sortida definitiva al canvi polític. Ara bé, això no mostrava el drama en el qual es trobava el país. La situació a les ciutats mitjanes i a les zones rurals era presentada com a dramàtica. Saquejos, incendis i assassinats eren el denominador comú.
Com es podia haver arribat a aquesta situació? La resposta la situaven en la ignorància del poble rus, qualificat majoritàriament d’inculte i alcohòlic. Aquesta realitat era la que n’havia facilitat la captació o seducció per part de Lenin i els bolxevics, que se n’haurien aprofitat per manipular especialment els més incultes de tots, els camperols. Els dirigents bolxevics eren presentats com a dignes successors de Maquiavel. Lenin i els seus correligionaris havien introduït la transformació agrària a les seves promeses revolucionàries simplement per aconseguir el suport d’aquests camperols. I tres quartes parts del mateix havia passat amb les promeses de retirada de la Primera Guerra Mundial. És més, aquesta proposta era considerada un autèntic brindis al sol: no seria acceptada de cap manera per les potències de l’Entesa, França i la Gran Bretanya, amb qui l’Estat rus tenia signats els acords internacionals.
En definitiva, malgrat que no se sabia què eren exactament els soviets ni el Partit Bolxevic, no es dubtava a radiografiar com a negre tot allò que representaven i volien assolir. L’únic contrapunt possible no es trobava en l’etapa del Govern Provisional, sinó en el tsarisme. La Rússia de Nicolau II era presentada com la dipositària de totes les essències russes i l’antítesi del camí antinatural pel qual s’havia dirigit el país des del novembre de 1917. El Govern de Kerenski fou fustigat com a responsable del triomf de la Revolució, ara a través d’un nou argument: la seva oposició al cop d’estat del general tsarista Lavr Kornílov l’agost-setembre de 1917. Kornílov era vist com la figura que hauria retornat el país a l’estabilitat característica de l’etapa dels Romanov. Això sí, era només una opció provisional. La durada de Kornílov hauria d’haver anat paral·lela a la de la Primera Guerra Mundial, perquè el liberalisme democràtic que representava Kerenski era incompatible amb l’ordre i la disciplina que requeria la participació russa en el conflicte armat. Per tant, una vegada s’hagués superat el conflicte mundial, allò que hauria desitjat la gent d’ordre a Catalunya era la restauració de la monarquia dels Romanov. Un somni que sabien perfectament que era irrealitzable.
Assumida la inviabilitat de la marxa enrere, per a la gent d’ordre a Catalunya s’iniciava un compàs d’espera. Calia veure en què es materialitzaven les propostes dels revolucionaris. I per això el focus d’atenció se situà a Petrograd. La capital fou considerada sinònim de la Revolució. I per aquest motiu se centraren a recopilar l’evolució dels seus esdeveniments i, molt especialment, a veure com s’organitzava el poder polític en aquesta ciutat i, a partir d’aquí, quines mesures econòmiques se’n derivaven. Immediatament denunciaren la incapacitat de les noves autoritats revolucionàries per crear algun tipus d’organisme estatal. I, al mateix temps, mostraren una notable preocupació per les primeres mesures econòmiques. Aquestes apuntaven cap a un nou model que era considerat una aberració a causa del canvi que es produïa en la propietat de la terra: els comitès agrícoles transferien als camperols la propietat d’unes terres que fins aleshores havien estat en mans dels terratinents i de l’Església ortodoxa. L’única bona notícia era que les noves autoritats revolucionàries permetien la petita propietat al camp, això sí, sempre que se n’obtingués un rendiment per a ús propi i sense que fos fruit d’un treball assalariat. L’esperança per a la gent d’ordre es trobava en l’Assemblea Constituent, que s’havia de celebrar en un futur proper i que esperaven que posés punt final a aquesta situació.
Com veiem, la posició de la gent d’ordre no fou visceral ni arbitrària. Consistí en una resposta perfectament argumentada, basada en tots els elements factuals que eren possibles en aquells moments per desacreditar i deixar sense legitimació la Revolució. Era el temor a la revolució en ella mateixa, a la idea de canvi polític i econòmic, així com a l’ús de la força. Això explica per què identificaren els revolucionaris com a maximalistes. Òbviament, tota aquesta interpretació tenia també un rerefons en clau interna catalana i, per extensió, espanyola. Rússia i Espanya, països perimetrals d’Europa, havien passat per una profunda sotragada des de la primera part de l’any 1917. Rússia amb la seva Revolució de març, que havia fet caure el tsarisme i havia conduït el país cap a la inestabilitat dels diferents governs liberals que havien culminat en el desenllaç dels soviets i el Partit Bolxevic, el pitjor final possible. Espanya, per la seva part, havia patit la triple crisi de 1917 durant l’estiu, però afortunadament per a la gent d’ordre s’havia aconseguit invertir el camí que s’havia seguit a Rússia. Ara bé, aquest triomf no estava garantit que fos perpetu. I menys encara si a Europa quallava un referent de canvi com el rus, més enllà de quin fos el caràcter finalista que es proposaven els revolucionaris russos.
Com hem vist, la gent d’ordre no havia dubtat a adoptar una posició nítida i argumentada davant de la Revolució a Rússia i, especialment, a deixar clar que Catalunya, i per extensió el conjunt de l’Estat espanyol, no era Rússia i tampoc no es volia una reproducció del seu cas. I aquí és on trobaren vasos comunicants amb els lligaires, encara que en aquest darrer cas molt menys explícits. Encara que pugui resultar aparentment sorprenent, l’interès de la principal força política catalana, la Lliga, pels esdeveniments russos fou escàs. No se’n negà l’existència, però tampoc no generà cap reacció especial. La situació de Rússia era, simplement, un esdeveniment més de la realitat europea. La lògica dels lligaires era molt clara: el seu interès no es trobava en la dinàmica internacional sinó en la realitat interna espanyola i, més concretament, en les seves possibilitats en el mapa electoral de la Restauració.11 En definitiva, tenien poc a comentar sobre la Revolució Russa i, per derivació, només tenien interès per conèixer els canvis factuals que s’estaven produint en el país eslau.
Ara bé, malgrat no mostrar públicament una posició ideològica clarament definida, el recorregut natural de la Lliga era el rebuig cap al procés rus. Primer, perquè era una revolució; i, segon, perquè des del primer moment la identificaren com a resultat de l’acció dels obrers i dels soldats, és a dir, les classes socials antagòniques al seu projecte. Els lligaires definiren els revolucionaris russos com a maximalistes, i personalitzaren la materialització de la Revolució en el soviet. De fet, el 7 i el 8 de novembre de 1917, encara sense tenir notícies del triomf de la Revolució, ja posaren el crit al cel perquè estaven convençuts que era imminent.12