reading

Introducció

1. L’Apocalipsi, ¿desastre o esperança?

Apocalipsi és el títol del darrer llibre del Nou Testament, veritable cloenda de tota la Bíblia cristiana. Aquest terme –apocalipsi– ha passat directament del grec al català, per mitjà del llatí. I, en el fons, ha quedat intraduïble. Més que la traducció d’un terme grec és una simple transcripció.

Ara bé, com que la llengua té la seva història i els seus capricis, aquest mateix terme ha esdevingut sinònim de “desastre”, “esdeveniment calamitós”. L’any 1979 el director nord-americà Francisc F. Coppola va dirigir una pel·lícula molt coneguda en la qual els serveis secrets dels EUA dirigeixen una missió en contra d’un coronel que, a Cambodja, està realitzant unes operacions amb una brutalitat aterridora. Títol de la pel·lícula: Apocalypse Now. L’adjectiu “apocalíptic” actua, de vegades, com a sinònim de “dantesc”, “terrorífic”, “esfereïdor”, “catastròfic”.

En altres temps, però, o en altres ambients, el llibre de l’Apocalipsi ha evocat llum, esperança, sentit de la vida. L’absis de l’església de Sant Climent de Taüll, com el d’altres esglésies, tenia en el centre l’imponent Pantocràtor o Maiestas Domini, representació de Jesucrist que troba clarament la seva inspiració en alguns passatges de l’Apocalipsi (Ap 1,13-17; 4,2-8). En aquesta imatge, Jesucrist és contemplat com l’origen de tota la realitat i, al mateix temps, com la seva meta: “l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi”.

Els comentaris al llibre de l’Apocalipsi, especialment els comentaris del monjo Beat de Lièbana, s’han convertit en proverbials. Les il·lustracions dels seus manuscrits sorprenen, encara avui, per la frescor i vivesa dels seus colors.

A la preciosa església de Sant Quirze de Pedret, prop de Berga, l’absis principal –que actualment es troba al Museu Diocesà de Solsona– representava diverses escenes de l’Apocalipsi. L’estat de conservació no és perfecte, però s’hi pot intuir el fet que una comunitat cristiana, en el lloc central de la seva assemblea, havia expressat el sentit de la seva esperança cristiana i la seva interpretació de la vida i de la història. ¿Havien posat en el lloc més emblemàtic de la comunitat unes imatges “esfereïdores”, unes imatges que els parlessin de “desastre”?

A la catedral de Gant, l’any 1432, els germans Hubert i Jan van Eyck van realitzar l’impressionant Políptic de l’Anyell místic. Es tracta d’un prodigi de lluminositat i de cant a l’esperança d’aquella ciutat santa que no necessitarà “la llum dels gresols ni la llum del sol: el Senyor Déu els il·luminarà” (Ap 22,5). ¿O cal evocar les pintures de Zurbarán, Murillo o Velàzquez, representant la Verge Immaculada, sota la forma de la “Dona vestida amb el sol, amb la lluna sota els peus, i al cap una corona de dotze estrelles” (Ap 12,1)? ¿Hi ha una imatge més dolça i entranyable que una Immaculada de Murillo? ¿Algú pensarà que, per tenir les seves arrels en la iconografia de l’Apocalipsi, s’ha convertit en una imatge terrorífica?

2. El sentit del terme Apocalipsi

El terme grec apokalypsis està format de la preposició apó, que indica procedència, i el verb kalyptô, que significa “cobrir amb un vel”. De manera que apokalypsis significa: “treure el vel”, i per tant, “des-velar”, “re-velar”. D’aquí la traducció: “re-velació”, “manifestació”. Quan les fotografies es feien amb màquines analògiques i no pas digitals, ¿no s’enviaven els carrets fotogràfics a revelar? ¿No consisteix el revelat, precisament, en aconseguir per mitjans químics que la pel·lícula mostri aquella imatge que amb la simple exposició a la llum restaria velada? Un carret velat no mostra res; en canvi, un carret revelat mostra el negatiu de la imatge aconseguida. Una revelació mostra aquella imatge que fins ara no es veia.

Sant Pau, en la primera carta als Corintis, els assegura que no es troben mancats de cap do, “mentre espereu la manifestació de nostre Senyor Jesucrist” (1Co 1,7). El substantiu que aquí es tradueix per “manifestació”, en grec és apokalypsis, és a dir, “revelació”. La manifestació de nostre Senyor Jesucrist és l’encontre definitiu del creient amb el Senyor, en el moment de la pròpia mort i, d’una manera definitiva, a la fi del món, en la seva vinguda gloriosa. Aquesta manifestació de Jesucrist la pot entreveure el qui escolta les paraules d’aquest llibre, mitjançant aquesta profecia, és a dir, a través d’aquest escrit inspirat que és l’Apocalipsi.

3. L’ambient on va ser escrit

Cap a finals del regnat de l’emperador Domicià (81-96),1 a Efes, la situació de les comunitats cristianes es va fer força conflictiva. A Efes, la capital, i a les altres ciutats de la província romana d’Àsia, a l’extrem occidental de la península de l’Anatòlia, a l’actual Turquia.

1 La data es troba a Ireneu de Lió, cap a l’any 180, quan escriu: “(Joan, el deixeble del Senyor, fou) el mateix que va contemplar l’Apocalipsi, perquè fou vist no fa molt de temps, quasi en la nostra època, a la fi de l’imperi de Domicià” (Adv. Haer. 5,30,3).

El culte a l’emperador, com si es tractés d’una figura divina, s’havia desenvolupat a la part oriental de l’Imperi per pal·liar la poca presència de l’emperador, que vivia habitualment a Roma. Aquest culte, que en un primer moment desagradava els emperadors, a Domicià li va arribar a agradar tant que el va convertir pràcticament en una obligació. Era el senyal que mostrava la fidelitat dels seus súbdits a la seva persona.

Les comunitats cristianes, que confessaven Jesús com el Senyor, el Fill de Déu, eren absolutament contràries a aquest culte i això els causava problemes cada vegada més grans. A Efes, hi havia comunitats cristianes d’estil paulí, ja que Pau de Tars hi havia residit durant tres anys (anys 52-54). Però, a finals del segle I, hi havia també comunitats d’estil joànic, fins al punt que es va transmetre la tradició que l’evangelista Joan hi havia viscut, hi havia mort i fins i tot s’hi trobava la seva sepultura. Les comunitats paulines tenien un estil més obert en la seva relació amb la població pagana; a les comunitats joàniques, en canvi, hi havia dues tendències: uns grups més oberts a la cultura grega i d’altres més tancats, a causa de les seves arrels palestinenques. De totes maneres, uns i altres rebutjaven un gest de caràcter tan idolàtric com era el culte a l’emperador.

Va ser en aquest ambient de dificultats, si no de persecució, que va néixer al si de les comunitats joàniques d’arrels més palestinenques l’escrit que es coneix sota el nom d’Apocalipsi de Joan. L’estil que utilitza és el mateix que les comunitats jueves havien utilitzat cap a finals del segle II aC i que estaven utilitzant a la segona meitat del segle I dC, en els moments de persecució.

4. L’estil de la seva escriptura

Aquest estil s’anomena precisament “estil apocalíptic” i és el mateix que es troba en el llibre de Daniel, a l’Antic Testament, o en l’Apocalipsi de Baruc, un text de literatura jueva no bíblica. L’època del primer va estar marcada per la persecució d’Antíoc IV Epífanes (175-164 aC), moment en el qual quedà prohibit el culte en el temple de Jerusalem, que va ser dedicat a Zeus Olímpic; la segona, per la destrucció de la ciutat de Jerusalem i l’incendi del temple a mans dels romans, l’any 70 dC.

És un estil en clau −un estil encriptat−, de forma que escapi a la censura de les autoritats dominants i sigui entès tan sols pels creients. Utilitza moltes imatges gràfiques, amb figures, colors i olors, que troben el seu significat en les pàgines de l’Antic Testament. La narració queda situada en una època anterior a l’actual, de tal manera que les autoritats no puguin pensar que s’està realitzant una crítica al moment present. Està escrit amb un estil profètic −com si fos Déu mateix el qui està parlant−, de forma que allò que s’està dient en clau adquireix una força especial, la força de la mateixa paraula divina.

5. Una ficció literària

El llibre de l’Apocalipsi es presenta com si fos un escrit realitzat a l’època de l’emperador Neró, que va ser el causant de la gran repressió contra els cristians de Roma després de l’incendi de la ciutat, l’any 64. El llibre, tanmateix, es va escriure, com ja he assenyalat, a finals del regnat de l’emperador Domicià, que va produir un gran clima de tensió amb les comunitats cristianes, a causa del culte a la seva figura, cap a l’any 96.

Va ser escrit per algun personatge important de les comunitats joàniques, d’estil més palestinenc. Es presenta, tanmateix, com si es tractés d’una visió profètica, posada per escrit per Joan, que, com ha fet tota la tradició, vol que s’identifiqui amb l’apòstol Joan, punt de referència de les comunitats joàniques. És a ell a qui s’atribueix el quart evangeli −l’evangeli segons Joan− i també les anomenades cartes joàniques −les cartes de Joan−.

6. Una lectura comentada

Convé apropar-se al text de l’Apocalipsi sense massa especulacions. Una lectura pausada del text, acompanyada de breus explicacions, ha d’ajudar a penetrar en aquest gran cant d’esperança. L’estructura del llibre, distribuïda en diversos septenaris −grups de set−, mostra el caràcter simbòlic de l’escrit.

La traducció utilitzada és bàsicament la de la Bíblia Catalana Interconfessional. La integració del text dins de les explicacions facilitarà una lectura seguida de tot el llibre. Com en un gran mural, val la pena captar la visió de conjunt, el missatge de fons, la música d’esperança d’aquesta gran visió, per adonar-se de la fe profunda, l’esperança ferma i l’amor lluitador i esforçat que batega en cada una de les seves paraules.

Es tracta de cinc septenaris −cartes, segells, trompetes, copes i visions− prologats i seguits per un proemi i una cloenda de set punts. D’aquesta manera el conjunt del llibre presenta set unitats literàries, que es van desenvolupant de forma concèntrica a partir d’un nucli central, constituït pel septenari de les trompetes, que, com en un gran plafó, anuncia als quatre vents la Bona Notícia de l’amor de Déu, manifestat en Jesucrist, aquell que ha vingut, ve i vindrà.

Que el lector es deixi immergir dins d’aquesta gran visió dominical, que permet contemplar la raó de la fortalesa de la fe, la presència amorosa del Déu Totpoderós i la joia inefable de l’esperança en l’encontre definitiu dels creients, la comunitat cristiana, la humanitat sencera i de tot l’univers amb aquell que és l’alfa i l’omega, el principi i la fi.

Rodolf Puigdollers i Noblom

La Torreta, 17 de novembre de 2016

I. Proemi (1,1-8)

La primera pàgina de l’Apocalipsi serveix d’introducció a tot l’escrit, mitjançant set breus paràgrafs que ens parlen dels diversos personatges: Jesucrist, el seu àngel o missatger, Joan, els qui escolten aquestes paraules, les set esglésies.

Es tracta d’un gran diàleg. Jesucrist parla amorosament a les comunitats cristianes, anunciant la seva vinguda. Jesucrist parla a través del seu àngel, a través de Joan, a través d’aquell qui llegeix en veu alta aquest escrit. I parla als qui escolten, a les comunitats d’arreu del món, a les set esglésies.

1. Revelació de Jesucrist (1,1-2)

Aquest escrit vol ser una “revelació de Jesucrist” en el seu sentit més etimològic: una “re-velació”, és a dir, un “remoure el vel”. En les inauguracions d’una placa, en la presentació d’un cotxe, fins i tot antigament en el casament d’una dona, s’utilitza aquest gest de “desvelar”, treure el vel, que permet aleshores contemplar la realitat tal com és, la realitat que fins aleshores restava amagada o que tan sols es veia de forma velada o “entrevelada”. No és tracta d’una revelació sobre Jesucrist, en el sentit que ara se’ns mostrarà què o qui és Jesús, sinó una revelació que fa el mateix Jesucrist. És ell el qui, en el fons d’aquest escrit, ens mostrarà el sentit profund de la realitat que estem vivint. Per això aquest primer punt indica:

Revelació de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s’ha de complir. Jesucrist envià el seu àngel per comunicar-la a Joan, el seu servent, i Joan ha donat testimoni de tot el que ha vist, que és paraula de Déu i ha estat confirmat pel mateix Jesucrist.

2. Feliç el qui llegeix i els qui escolten aquestes paraules (1,3)

¿Quina serà la reacció davant d’aquesta manifestació? ¿La por, l’angoixa, la indiferència? No. Una profunda felicitat. Aquestes pàgines estan escrites per omplir de felicitat tothom, per donar esperança enmig de les dificultats, per mantenir-se perseverants enmig de les lluites. Per això diu en el segon punt:

Feliç el qui llegeix les paraules d’aquesta profecia i feliços els qui l’escolten i fan cas de tot el que hi ha escrit, perquè el temps s’acosta.

3. Joan a les set Esglésies (1,4-5a)

¿De què es tracta? Es tracta d’un escrit que Joan, l’apòstol i evangelista, dirigeix a totes les Esglésies. Un escrit que neix del si més profund de la fe de l’Església i que va dirigit a totes les comunitats cristianes. Joan inicia el seu escrit en el nom de Déu, que se’ns ha mostrat com a Pare amorós, en el passat, en el present i en el futur; en el nom de l’Esperit Sant; i en el nom de Jesucrist, el Senyor, ressuscitat. Per això, tot evocant una carta o una salutació eucarística, aquest tercer punt indica:

Joan, a les set Esglésies que hi ha a la província de l’Àsia. Gràcia a vosaltres i pau de part de Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, de part dels set esperits que estan davant el seu tron, i de part de Jesucrist, el testimoni fidel, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.

4. Lloança (1,5b-6)

La resposta tan sols pot ser la lloança, el cant de la glòria de Déu. L’escrit canta la lloança i, al mateix temps, invita que el lector −o millor dit, l’assemblea que escolta− s’uneixi a aquest cant. És el cant a l’amor de Déu manifestat en Jesucrist, que amb la seva mort ha cridat tothom a viure en la veritable llibertat, iniciant el regnat de Déu i la consagració de tota la humanitat a la glòria de Déu i al servei dels germans. Si a Déu li corresponen la glòria i el poder, a nosaltres, la humilitat i el servei. Per això en aquest quart punt −al centre d’aquest proemi− ressona el cant de glòria:

Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una comunitat del Regne, uns sacerdots consagrats a Déu, el seu Pare. A ell sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.

5. Anunci (1,7a)

Tot l’escrit dirigeix la seva mirada cap a Jesucrist, i cap a ell vol que es dirigeixin les mirades de tothom. Ell, que va morir a la creu i va ressuscitar, ve cap a nosaltres com a veritable sentit de tota la creació. El llibre del profeta Daniel, en una visió, feia una descripció dels diversos imperis que havien dominat fins aleshores el món en la figura de quatre grans bèsties −una mena de lleó amb ales, una mena d’ós enorme, una mena de pantera amb quatre ales i una mena de bèstia més terrible que les altres−: el domini es converteix en opressió, injustícia i deshumanització. Però no és aquesta la darrera paraula. La darrera realitat que contempla el profeta Daniel està plena de llum i d’esperança: “Vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home” (Dn 7,13). Cal saber mirar sempre més enllà de les bèsties de torn i saber contemplar “el fill d’home que ve enmig dels núvols”. Això és el que pretén aquest escrit de Joan. Per això el cinquè punt indica:

Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar; tots els pobles de la terra faran grans planys per ell.

6. Sí! Amén! (1,7b)

La resposta no pot ser més espontània i més des del fons del cor. És la resposta del qui escolta, la resposta de tota la comunitat, la resposta de tota l’Església, la resposta de tota la humanitat. La paraula hebrea amén expressa tota la seva rotunditat. No és un desig simplement, és la seguretat d’allò que és i ha de ser, sense més. És el crit que neix del més profund, el crit que és al mateix temps afirmació, consolació i perseverança. Per això el sisè punt exclama, ras i pla:

− Sí!

− Amén!

7. Diu el Senyor (1,8)

Una vegada ha ressonat l’anunci del profeta i la resposta del poble, tan sols queda Déu. Sant Francesc d’Assís deia: Deus meus et omnia, “Déu meu i tot”. Santa Teresa de Jesús ho expressava així: “Solo Dios basta”. I el salmista: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res” (Sl 22[23],1). Déu és el principi i la fi; Déu és “el qui és, el qui era i el qui ve”. Déu és el Pantocràtor. Aquell que, en tot moment, en la mort i la resurrecció de Jesús, se’ns ha mostrat com el Totpoderós, el que tot ho pot amb el seu amor i la seva fidelitat. Per això aquest setè punt recull la presentació mateixa de Déu:

Jo sóc l’alfa i l’omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós.

D’aquesta manera, aquest breu proemi, amb els seus set punts, ens ha presentat el sentit de tot l’escrit. Enmig de les dificultats que viuen els creients en la situació actual, aquest llibre posa en relació, de forma inspirada, Jesucrist amb la comunitat cristiana, i aquesta amb la mirada fixa en aquell que està venint.